Avui segueixo molt i molt emprenyat.
Ahir per la tarda, durant uns minuts, estava content perquè pensava que, per fi el seny havia arribat a ERC.
No pensava que hagués arribat del no res, sinó per l’encert del President Mas de, públicament deixar clar que l’actitud d’ERC és més pròxima a buscar un tripartit que no la independència.. L’explicació és molt coherent: Per a la independència ens necessitem tots amb esperit de país i sense partits, pel tripartit, només calen partits...
També va ser un encert enviar, per escrit, les darreres propostes, i com a ultimàtum, així com fer-ho saber a l’opinió pública.
Una d’aquestes propostes venia de la reunió del dia 27. Hi eren presents els dirigents de la Societat Civil ( ANC, Òmnium, AMI), en Junqueras i el President Mas. La Societat Civil va fer una proposta: Tot i que el paraigua fa perdre escons, la proposta passaria per acceptar el paraigua però amb una llista de la societat civil i el President. La resta de llistes anirien amb les seves sigles de partit i si ERC volia entrar dins de la transversalitat, ho podia fer perfectament incorporant-se a aquesta llista. La Societat Civil va justificar la proposta demostrant que complia totes les “normes” imposades pel sr. Junqueras
El President Mas, tot i que la fórmula implica pèrdua d’escons va dir que SI.
En Junqueras, sorprenentment, va dir que no.
Però no content amb el NO, va filtrar aquesta proposta a la premsa, obviant que hi havia dues proposes anteriors per part del President. Evidentment, això no és gens seriós, ni ajuda a que hagi confiança entre les parts.
Suposo que recordareu que, durant dos dies he estat preguntant als militants actius d’ERC el perquè no acceptar aquesta proposta i la resposta ha estat la mateixa: No respondre, demanar eleccions i atacar a CiU i al President ( és normal quan no es té cap argumentació).
Ahir, com a reacció a fer pública l’actitud d’ERC per part del President, ERC decideix fer el paperet i dir que acceptaven la proposta però tergiversant-la, tot i haver-la escoltat, llegit i, fins i tot filtrat. Evidentment això és un intent de manipulació de l’opinió pública i demostra que no es pot tenir cap tipus de confiança amb ERC.
En Junqueras va enviar un SMS al President dient que acceptava les condicions que ERC s’havia inventat i, evidentment, el President el va corregir... Minuts després, alguns mitjans de comunicació parlaven d’un missatge del President Mas al Junqueras amb un seguit de falsedats ( nova jugada per part d’ERC i concretament del seu cap que és qui va rebre el missatge).
El President Mas va fer coneixedor a tothom del missatge real que es va enviar ( el podeu llegir al meu mur). Un missatge on es podia veure l’ incredulitat del President davant la tergiversació d’una proposta de la Societat Civil que en ERC tenia per escrit i, tot i això ( evidentment pel bé del país), el convocava a una nova reunió amb la Societat Civil per a que en Junqueras s’expliqui i pugui tenir l’oportunitat de rectificar.
Jo fa molt de temps que vaig denunciant coses molt i molt estranyes a ERC ( en lloc de denunciar el que ens passa a Espanya amb la tranquilitat de que anem tots a una cap a la independència), molt partidisme, poc país, massa pensar en eleccions, poc en plebiscitàries, molt en tripartit i poc en la independència.
Evidentment, que jo denunciés el que veia, no ha agradat a molts militants d’ERC del sector que va a mort amb ERC encara que es tiri per una finestra, però si m’ha valgut per a que, ahir mateix bastants simpatitzants i, alguns militants d’ERC, realment preocupats per la independència, em diguessin que renunciaven a seguir en el partit.
A tot ells els vaig contestar el mateix: No es soluciona si marxeu d’ERC, es soluciona si feu veure a ERC que el que toca ara és la independència. Si en una setmana ho podem sol.lucionar haurem d’oblidar i treballar per a construir el nostre país.
A partir d’ara tot s’ha de fer públicament per a no permetre cap manipulació més per part d’ERC....
Només demano dues coses a ERC: seny i país.
sábado, 10 de enero de 2015
viernes, 9 de enero de 2015
El sobiranisme ho deixarem a l’armari un altre cop ?
Més enllà de la tristesa electoral acostumada i previsible, el moment català hauria de tenir unes altres exigències. Davant la negativa d’ERC de participar en una llista conjunta, sembla que Mas maneja la possibilitat de fer la seva pròpia llista, amb aquell seguit de noms independents que, en cas d’acceptar, podrien fer que tot plegat fes patxoca: la llista del President d’acord amb les conviccions que va anunciar a la seva conferència. Si aquesta llista guanyés, tot plegat seria més fàcil. ERC actua com si això de la independència s’hagués de fer contra ells mateixos, i per això tenen reticències a l’hora de sumar-se a fer-la possible. ¿Van ser independentistes fins que la independència va ser possible?
¿Potser que ERC, amb ganes de contraatacar, es planteja també un pòquer de noms ‘independents’ —fitxatges per veure qui és capaç d’arreplegar més independentistes de renom, més primeres figures entre intel·lectuals, artistes i paracaigudistes? Tot plegat està agafant un airet estrany i una mica patètic.
No es posen d’acord, però no és veritat que l’un actua com l’altre? En què quedem? Qualsevol acord serà ben vist? També podem dubtar-ho… L’acord ha de demostrar que tot el procés, d’ara endavant, no serà presidit per les traïcions ni per les ficades de pota ni per les al·lucinacions dels extremats —o dels freaks o dels xofers de la causa. I és aquí on podem fer el ridícul, com se sol dir, de manera estrepitosa.
S’hauran de prendre una torrentada de decisions, d’anar bé la cosa, i la credibilitat s’ha de guanyar des de la base, des del primer dia. Tota la Transició implica una certa germanor —seriosa, gradual, enraonada— en la voluntat de crear un estat que està barallada amb la política de cada dia. I tot sense caure ni en frivolitats ni en pallassades, perquè tot plegat està passat per un moment molt delicat.
L’èxit del procés passa per la serenitat, perquè la gent s’hi ha sumat quan ha vist que els més seriosos de cada casa començaven a pensar d’una altra manera —amb arguments i xifres i possibilitats abastables— i la hipòtesi sobiranista deixava de ser un somni romàntic i desaforat i començava a dibuixar-se com l’únic horitzó raonable que deixa a la vista aquesta Espanya ofegadora.
El sobiranisme es desarà a l’armari un altre cop, i tornarem al qui dies passa anys empeny, fins que es tornin a trobar bons lideratges, plans decents i una Espanya que pugui admetre que la democràcia catalana té el seu propi dret a decidir, davant del qual no s’hi valen lleis o constitucions esgrimides com si fossin barricades.
¿Potser que ERC, amb ganes de contraatacar, es planteja també un pòquer de noms ‘independents’ —fitxatges per veure qui és capaç d’arreplegar més independentistes de renom, més primeres figures entre intel·lectuals, artistes i paracaigudistes? Tot plegat està agafant un airet estrany i una mica patètic.
No es posen d’acord, però no és veritat que l’un actua com l’altre? En què quedem? Qualsevol acord serà ben vist? També podem dubtar-ho… L’acord ha de demostrar que tot el procés, d’ara endavant, no serà presidit per les traïcions ni per les ficades de pota ni per les al·lucinacions dels extremats —o dels freaks o dels xofers de la causa. I és aquí on podem fer el ridícul, com se sol dir, de manera estrepitosa.
S’hauran de prendre una torrentada de decisions, d’anar bé la cosa, i la credibilitat s’ha de guanyar des de la base, des del primer dia. Tota la Transició implica una certa germanor —seriosa, gradual, enraonada— en la voluntat de crear un estat que està barallada amb la política de cada dia. I tot sense caure ni en frivolitats ni en pallassades, perquè tot plegat està passat per un moment molt delicat.
L’èxit del procés passa per la serenitat, perquè la gent s’hi ha sumat quan ha vist que els més seriosos de cada casa començaven a pensar d’una altra manera —amb arguments i xifres i possibilitats abastables— i la hipòtesi sobiranista deixava de ser un somni romàntic i desaforat i començava a dibuixar-se com l’únic horitzó raonable que deixa a la vista aquesta Espanya ofegadora.
El sobiranisme es desarà a l’armari un altre cop, i tornarem al qui dies passa anys empeny, fins que es tornin a trobar bons lideratges, plans decents i una Espanya que pugui admetre que la democràcia catalana té el seu propi dret a decidir, davant del qual no s’hi valen lleis o constitucions esgrimides com si fossin barricades.
miércoles, 7 de enero de 2015
Xantatge o demagogia?
Al teu barri se'n dirà xantatge però per mi tu el que fas es demagògia, i de la barata.
L'esquerra independentista hauria de tenir present (no dic saber ja que ja ho saben a ERC) que sense el centre-dreta no hi haurà independència mai. I qui es pensi el contrari espero que li soni el despertador ja.
Plantegem la situació com si els dos (CiU i ERC) estéssin a la mateixa posició, i d'aquí la demagògia. Doncs no; uns van treure el doble de vots que els altres en les últimes eleccions i per tant tenen la veu cantant (i ERC no). CiU no té cap necessitat de convocar res (i ERC si). CiU sempre ha estat un partit de traïdors i el gir que han donat no l'hauria somniat mai cap independentista (independentista no fanàtic de cap partit polític, es clar)(i ERC no). Per tant és evident que les situacions dels dos partits és totalment diferent i no s'han de valorar les accions amb la mateixa bara de mesurar.
És alucinant que ERC no aprofiti el moment i no digui si a qualsevol cosa. Això és mirar cap al partit i res més.
Per primer cop a la història moderna hi ha la possibilitat de convocar eleccions i els dos estan jugant a la Puta i a la Ramoneta altre vegada; de CiU era d'esperar això diuen, d'ERC sincerament NO.
És avergonyant la diferència de comportament de la CUP i la d'ERC.
Si fem una mica d'anàlisi en perspectiva ens n'adonem que hi ha una gent que ha picat pedra a l'independentisme ja fa força anys i uns altres que hi han arribat farà uns cinc anys, benvinguts doncs, però que no vinguin donant lliçons. Estem en un moment crític però no hi ha res perdut, ans al contrari, potser és el moment de ressituar-ho tot i agafar nova embranzida. Dubto que CiU tingui tant ben dominats els mitjans de comunicació i les xarxes, de tota manera la gent tampoc és tant ruca com per combregar amb rodes de molí. Fa uns quants anys vaig sentir a dir en Jonqueres que com més a prop estiguem de la independència més castanyes caurien, deu ser que anem bé.
Les properes eleccions seran unes autonòmiques més. L'efecte post 9N s'ha anat diluint. L'únic que no sabria dir és si seran anticipades o no les eleccions.
Ara s'està pressionant a Mas per que avanci unes eleccions a les quals concorreran els grups polítics de sempre, amb la intenció d'ampliar les seves quotes de poder i aguantar durant 4 anys més de legislatura.
Es juga amb les paraules, qualificant a ERC de traïdors i a Mas d'haver segrestat el procés i voler evitar la patacada de CIU. Tothom fa servir la paraula "xantatge".
No puc dir que ens hagin enganyat. Tots els partits portaven al programa "fer tot el possible per a que Catalunya exerceixi el dret a decidir per mitjà d'una consulta".
CiU mai va parlar d'independència, només de l'eufemisme "Estat propi". Va parlar de "construir estructures d'estat" que no s'han fet, tot sigui dit perquè no l'han deixat.
Tots tenim part de culpa. ERC donant suport a pressupostos, ANC donant suport a propostes... Hem anat empenyent sense voler mirar cap a on ens conduïen, que era fins a aquest carreró de "plebiscitàries sense plebiscit".
Quan anem a les eleccions per separat, s'acabarà el "pacte de no agressió" que ja està trontollant. Quan es convoquin, campi qui pugui i cada partit farà mans i mànigues per a rapinyar vots.
Eleccions plebiscitàries Ja!
Que ERC segueixi el seu camí, el que decideixin. Molts volem seguir el camí de la independència que proposà en Mas: Una llista única, sense partits pel mig (o molts pocs), transversal, d'experts i Via Fora!.
ERC no fa res pel procés sobiranista: van negar-se a fer pinya per a les eleccions europees, van intentar rebentar el 9N I ara es neguen a arribar a cap acord per les plebiscitàries. Queixar-se de que es CDC I no ERC qui lidera ara el procés sense adonar-se que això passa perquè ERC no fa mes que fer-se enrere cada cop que ha de córrer el risc del lideratge es tergiversar els fets. ERC ara mateix esta fent mes mal al procés que el propi PP, I si la gent d'ERC comencéssiu a reconèixer el que esta passant potser, nomes potser, podríem fer-hi alguna cosa...Quin espectacle més trist.
L'esquerra independentista hauria de tenir present (no dic saber ja que ja ho saben a ERC) que sense el centre-dreta no hi haurà independència mai. I qui es pensi el contrari espero que li soni el despertador ja.
Plantegem la situació com si els dos (CiU i ERC) estéssin a la mateixa posició, i d'aquí la demagògia. Doncs no; uns van treure el doble de vots que els altres en les últimes eleccions i per tant tenen la veu cantant (i ERC no). CiU no té cap necessitat de convocar res (i ERC si). CiU sempre ha estat un partit de traïdors i el gir que han donat no l'hauria somniat mai cap independentista (independentista no fanàtic de cap partit polític, es clar)(i ERC no). Per tant és evident que les situacions dels dos partits és totalment diferent i no s'han de valorar les accions amb la mateixa bara de mesurar.
És alucinant que ERC no aprofiti el moment i no digui si a qualsevol cosa. Això és mirar cap al partit i res més.
Per primer cop a la història moderna hi ha la possibilitat de convocar eleccions i els dos estan jugant a la Puta i a la Ramoneta altre vegada; de CiU era d'esperar això diuen, d'ERC sincerament NO.
És avergonyant la diferència de comportament de la CUP i la d'ERC.
Si fem una mica d'anàlisi en perspectiva ens n'adonem que hi ha una gent que ha picat pedra a l'independentisme ja fa força anys i uns altres que hi han arribat farà uns cinc anys, benvinguts doncs, però que no vinguin donant lliçons. Estem en un moment crític però no hi ha res perdut, ans al contrari, potser és el moment de ressituar-ho tot i agafar nova embranzida. Dubto que CiU tingui tant ben dominats els mitjans de comunicació i les xarxes, de tota manera la gent tampoc és tant ruca com per combregar amb rodes de molí. Fa uns quants anys vaig sentir a dir en Jonqueres que com més a prop estiguem de la independència més castanyes caurien, deu ser que anem bé.
Les properes eleccions seran unes autonòmiques més. L'efecte post 9N s'ha anat diluint. L'únic que no sabria dir és si seran anticipades o no les eleccions.
Ara s'està pressionant a Mas per que avanci unes eleccions a les quals concorreran els grups polítics de sempre, amb la intenció d'ampliar les seves quotes de poder i aguantar durant 4 anys més de legislatura.
Es juga amb les paraules, qualificant a ERC de traïdors i a Mas d'haver segrestat el procés i voler evitar la patacada de CIU. Tothom fa servir la paraula "xantatge".
No puc dir que ens hagin enganyat. Tots els partits portaven al programa "fer tot el possible per a que Catalunya exerceixi el dret a decidir per mitjà d'una consulta".
CiU mai va parlar d'independència, només de l'eufemisme "Estat propi". Va parlar de "construir estructures d'estat" que no s'han fet, tot sigui dit perquè no l'han deixat.
Tots tenim part de culpa. ERC donant suport a pressupostos, ANC donant suport a propostes... Hem anat empenyent sense voler mirar cap a on ens conduïen, que era fins a aquest carreró de "plebiscitàries sense plebiscit".
Quan anem a les eleccions per separat, s'acabarà el "pacte de no agressió" que ja està trontollant. Quan es convoquin, campi qui pugui i cada partit farà mans i mànigues per a rapinyar vots.
Eleccions plebiscitàries Ja!
Que ERC segueixi el seu camí, el que decideixin. Molts volem seguir el camí de la independència que proposà en Mas: Una llista única, sense partits pel mig (o molts pocs), transversal, d'experts i Via Fora!.
ERC no fa res pel procés sobiranista: van negar-se a fer pinya per a les eleccions europees, van intentar rebentar el 9N I ara es neguen a arribar a cap acord per les plebiscitàries. Queixar-se de que es CDC I no ERC qui lidera ara el procés sense adonar-se que això passa perquè ERC no fa mes que fer-se enrere cada cop que ha de córrer el risc del lideratge es tergiversar els fets. ERC ara mateix esta fent mes mal al procés que el propi PP, I si la gent d'ERC comencéssiu a reconèixer el que esta passant potser, nomes potser, podríem fer-hi alguna cosa...Quin espectacle més trist.
Segurament, el país que tindrem no serà exactament el que cap de nosaltres voldríem.
El camí de la independència, quan CiU, en un fet històric sense precedents ha mostrat la seva voluntat d’assolir un estat propi, s’ha entrebancat amb el sectarisme de les ideologies d’esquerra. Assistim astorats a l’espectacle de la divisió de les files sobiranistes, no per no trobar punts d’encontre davant les dificultats que ens posa l’Estat, sinó per buscar punts de desencontre que culpabilitzin a tal o qual formació política del fracàs de tot el procés. La perversió dels ...concepte dreta-esquerra ha arribat a límits del 'hooliganisme'. No importen les idees, importa enfonsar l’adversari, que en aquest cas és el propi país. Hem de respondre. Que la societat civil prengui d’una vegada la iniciativa que arrossegui als partits. Poder en tenim, ho hem demostrat, i que aquest verí que destil·len el guardin per l’enemic si és que el podem identificar. Ara n’hi ha molts més.
En el fons hi ha altre simplisme d’abast corrent: ser d’esquerres és desenfadat, anti-sistema, anti-clàssic, anti ... el que convingui. Ser educat, respectuós, curos en les expressions és “carca” o de dretes. Aquest simplisme ha portat la massiva l’arriba de la “casta” d’un conjunt de persones que han confós mancances, pròpies, amb llibertat d’expressió. Llibertat d’expressió és llibertat de discrepar, d’opinar i de definir-se, sense ser insultat, increpat o desautoritzat i menys quan la trajectòria de servei al país està ben assolida.
Tornarem a temptar-ho, si, amb les plebiscitàries, però aquestes mancances de fons les haurem de suportar per a molts temps fins a una regeneració educativa generacional post un parell de generacions crescudes en el tots son drets i quasi cap obligació. Ni-nis, enderiats i credo-partidistes. Paciència i a seguir, malgrat els sorolls. Gràcies Muriel, Carme i tants i tantes que son coherents amb el que pensen, diuen i fan.
Realment, des de fa dies, quasi des de l'endemà del 9 de novembre passat, cada dia hi ha missatges, articles i opinions en contra del futur immediat del procés d'independència. I en contra de personatges concrets. A mi, no només em sembla irresponsable. Em sembla erroni. És cert que ara tots estem expectants, impacients i nerviosos. Però res més que això. Res més.
L'any passat, recordo que també vaig escotar i llegir milers d'opinions segons les quals els catalans mai votarien. I ho van fer. Ara, passarà el mateix. Però les negociacions han de ser discretes (que vol dir que ja ens enterrarem de l'acord quan sigui un fet) i és segur que van per bon camí. Si no fóra així, els "altres" no estarien tan nerviosos i traurien la seva pasqua militar per tractar de fer por. Us en recordeu de la por que ja no feia por? Doncs la tornen a treure. I ho fan perquè saben que el procés segueix endavant.
Soc de la opinió, modesta, que el que cal és continuar esperant, que ja no pot quedar gaire. Segurament, el país que tindrem no serà exactament el que cap de nosaltres voldríem. Però és que hi hem de viure tots. Tots. Ha de ser una mica el de cadascú. I sempre serà millor que ser una comunitat autònoma descafeïnada i enfonsada, com és ara mateix.
I, en qualsevol cas, l'insult i la desqualificació només perquè sí, mai té justificació. És com allò de rebutjar la teoria de la Relativitat perquè és l'obra d'un jueu. Es pot rebutjar o acceptar amb arguments, però no de cap altra manera. Els qui pensen amb l'estómac són els altres. Nosaltres no ens ho podem permetre.
En el fons hi ha altre simplisme d’abast corrent: ser d’esquerres és desenfadat, anti-sistema, anti-clàssic, anti ... el que convingui. Ser educat, respectuós, curos en les expressions és “carca” o de dretes. Aquest simplisme ha portat la massiva l’arriba de la “casta” d’un conjunt de persones que han confós mancances, pròpies, amb llibertat d’expressió. Llibertat d’expressió és llibertat de discrepar, d’opinar i de definir-se, sense ser insultat, increpat o desautoritzat i menys quan la trajectòria de servei al país està ben assolida.
Tornarem a temptar-ho, si, amb les plebiscitàries, però aquestes mancances de fons les haurem de suportar per a molts temps fins a una regeneració educativa generacional post un parell de generacions crescudes en el tots son drets i quasi cap obligació. Ni-nis, enderiats i credo-partidistes. Paciència i a seguir, malgrat els sorolls. Gràcies Muriel, Carme i tants i tantes que son coherents amb el que pensen, diuen i fan.
Realment, des de fa dies, quasi des de l'endemà del 9 de novembre passat, cada dia hi ha missatges, articles i opinions en contra del futur immediat del procés d'independència. I en contra de personatges concrets. A mi, no només em sembla irresponsable. Em sembla erroni. És cert que ara tots estem expectants, impacients i nerviosos. Però res més que això. Res més.
L'any passat, recordo que també vaig escotar i llegir milers d'opinions segons les quals els catalans mai votarien. I ho van fer. Ara, passarà el mateix. Però les negociacions han de ser discretes (que vol dir que ja ens enterrarem de l'acord quan sigui un fet) i és segur que van per bon camí. Si no fóra així, els "altres" no estarien tan nerviosos i traurien la seva pasqua militar per tractar de fer por. Us en recordeu de la por que ja no feia por? Doncs la tornen a treure. I ho fan perquè saben que el procés segueix endavant.
Soc de la opinió, modesta, que el que cal és continuar esperant, que ja no pot quedar gaire. Segurament, el país que tindrem no serà exactament el que cap de nosaltres voldríem. Però és que hi hem de viure tots. Tots. Ha de ser una mica el de cadascú. I sempre serà millor que ser una comunitat autònoma descafeïnada i enfonsada, com és ara mateix.
I, en qualsevol cas, l'insult i la desqualificació només perquè sí, mai té justificació. És com allò de rebutjar la teoria de la Relativitat perquè és l'obra d'un jueu. Es pot rebutjar o acceptar amb arguments, però no de cap altra manera. Els qui pensen amb l'estómac són els altres. Nosaltres no ens ho podem permetre.
martes, 6 de enero de 2015
Nosaltres tenim moltísima feina a netejar la nostra corrupció.
Ahir mateix el Tribunal de Comptes Portuguès recolza la decisió presa de NO construir la línia Lisboa - Madrid per manca de viabilitat financera. Fins i tot els portuguesos donen lliçons als espanyols de com es fan les coses als països civilitzats. En primer lloc es fa un estudi de viabilitat econòmica seriós. I si el resultat és negatiu, es desestima el projecte "y a otra cosa mariposa". A Espanya s'han construït línies que ja s'han hagut de tancar un cop inaugurades (Albacete), se n'han construït que no s'han arribat ni a inaugurar malgrat que s'hi han enterrat centenars de milions d'euros (línia Sevilla - Málaga), i se n'estan construint que seran (són, de fet) un pou sense fons de pèrdues (línia Madrid - Oviedo). Si algú tingués dos dits de front i una mica de valor, hauria de córrer a tancar gairebé totes les línies d'AVE. Només se salvarien (i d'aquella manera) les línies Madrid - Barcelona, Madrid - Sevilla (dubtosa) i Madrid - València (més dubtosa encara). En un país en absoluta fallida econòmica, abocarem "una pasta gansa" en mantenir cada any tota la bogeria de línies sense cap mena de sentit que s'han construït. Una vergonya.
La corrupció, el menyspreu, la impunitat per fer-ho i el pillatge a gran escala són la norma i no la excepció a Españistán. Diré més: han convertit el país en un immens "cortijo" on robar a mansalva per que, -ens diuen-, "lo público no és de nadie". Així és impossible construir res!
Marxem immediatament d'aquesta presó de pobles! Quan haguem marxat aquestes males ànimes diran al poble espanyol que tota la culpa de la ruÍna de Españistán és nostra, i ho repetiran com un mantra fins que cali, en les ments farcides de prejudicis dels espanyols respecte nosaltres, els catalans. Tenen els polítics amorals que han votat. Ja s'ho farán. Nosaltres tenim moltísima feina a netejar la nostra corrupció, resultant de la relació de supeditació antidemocràtica amb monstres feixistes, que encara ara es neguen a entregar els seus genocides a la justícia argentina, "per raons d'Estat". Han sistematitzat la corrupció a tots nivells tot fent de la democràcia una anomalia, no tan sols una burla al poble! A Españistán ningú és responsable MAI de res del que passa.
La meva pregunta és si aquest afany autodestructiu que portem els catalans a la sang és genètic o adquirit? El que està passant és increïble. Ens creiem el poble més solidari, més demòcrata, l'autèntic melic del mon ...i no dom res. Permeteu-me un exemple molt primari: soc perico, independentista, i veig com el meu club es va a la desaparició entre lluites de famílies i gestions nefastes. Pels que sou del Barça no cal ni dir que després d'una bonança, l'odi i les enveges entre directius i exdirectius han portat al club a una situació dantesca. Per què tenia que ser diferent en la política?. Tots els meus amics saben que sempre he apostat en que, molt probablement, en un referèndum legal guanyaria el No per 1 o 2 punts de diferència. Però ara, estic convençut que, gràcies a la indigna classe política que tenim aquesta diferencia seria de 7 o 8 punts. Si, sembla que ho teníem a tocar però , si no aturem el tren, és possible que sigui com algun dels AVE que fan a Espanya: ja no passaran més perquè no son rentables i la línia ha fet fallida.
La corrupció, el menyspreu, la impunitat per fer-ho i el pillatge a gran escala són la norma i no la excepció a Españistán. Diré més: han convertit el país en un immens "cortijo" on robar a mansalva per que, -ens diuen-, "lo público no és de nadie". Així és impossible construir res!
Marxem immediatament d'aquesta presó de pobles! Quan haguem marxat aquestes males ànimes diran al poble espanyol que tota la culpa de la ruÍna de Españistán és nostra, i ho repetiran com un mantra fins que cali, en les ments farcides de prejudicis dels espanyols respecte nosaltres, els catalans. Tenen els polítics amorals que han votat. Ja s'ho farán. Nosaltres tenim moltísima feina a netejar la nostra corrupció, resultant de la relació de supeditació antidemocràtica amb monstres feixistes, que encara ara es neguen a entregar els seus genocides a la justícia argentina, "per raons d'Estat". Han sistematitzat la corrupció a tots nivells tot fent de la democràcia una anomalia, no tan sols una burla al poble! A Españistán ningú és responsable MAI de res del que passa.
La meva pregunta és si aquest afany autodestructiu que portem els catalans a la sang és genètic o adquirit? El que està passant és increïble. Ens creiem el poble més solidari, més demòcrata, l'autèntic melic del mon ...i no dom res. Permeteu-me un exemple molt primari: soc perico, independentista, i veig com el meu club es va a la desaparició entre lluites de famílies i gestions nefastes. Pels que sou del Barça no cal ni dir que després d'una bonança, l'odi i les enveges entre directius i exdirectius han portat al club a una situació dantesca. Per què tenia que ser diferent en la política?. Tots els meus amics saben que sempre he apostat en que, molt probablement, en un referèndum legal guanyaria el No per 1 o 2 punts de diferència. Però ara, estic convençut que, gràcies a la indigna classe política que tenim aquesta diferencia seria de 7 o 8 punts. Si, sembla que ho teníem a tocar però , si no aturem el tren, és possible que sigui com algun dels AVE que fan a Espanya: ja no passaran més perquè no son rentables i la línia ha fet fallida.
lunes, 5 de enero de 2015
Tres catalans, quatre opinions...... el problema és si sabem escoltar»
Diu la dita que tres catalans, quatre opinions. Dins de cada català hi ha un entrenador del Barça, un economista que resol crisis amb dos tallats, un molt honorable que sí que els té ben posats. Som el país de tertulians professionals, de les llistes interminables d’experts, de plataformes i assemblees. Som gent dinàmica, i a agafar-nos-la amb paper de fumar i xerrar no ens guanya ningú. El problema és si sabem escoltar.
Debatre és necessari. Poder discutir amb els altres posicions contraposades, exposant opinions pròpies i arguments racionals, és senyal de salut mental, és propi de societats madures. Afegiria que és senyal d’estil i de classe: és tot un art. Exigeix respecte, honestedat intel·lectual, educació, i last but not least: saber rectificar quan convé.
Aristòtil és vell com anar a peu però fa 23 segles que funciona. El diàleg és una virtut, i in medio virtus: cal fugir de l’excès i del defecte. Si la manca de debat és l’encefalograma pla d’una societat, l’excés també mata. Si el debat no és un mitjà per arribar a un objectiu concret, aleshores el diàleg es converteix en monòleg, només útil per combatre l’insomni del personal. O pitjor: per fer befa de l’altre, ridiculitzar-lo, que és una manera sibil·lina d’insultar.
Quan no s’escolta, el debat degenera en enfrontament; el respecte, en desconfiança;
l’argument, en el mantra de torn. No ets dels meus, no tens raó. És la superioritat moral
disfressada de debat, son els tres peus al gat, el somriure de conill, el moviment irònic de cella, el somriure foteta. Aquesta vella ferida catalana sempre sagna.
Segurament el 9N o les diferents manifestacions dels tres últims 11S ens han commocionat tantíssim perquè superaven tot això. No ens reconeixíem: poquíssimes vegades havíem sabut sortir al carrer sense mirar la samarreta de l’altre. Per una vegada, la gent del carrer avançava per la dreta al tertulià habitual, al columnista saberut, al ressentit que canvia de camisa si algú la paga bé, a l’aparell polític.
Per això qui separa independentistes “de sempre” dels “nous” (què deu pensar un Eduardo Reyes?); qui desprecia la “fe del convers” (què deu pensar un Antonio Baños?); cada lliçó que rebem sobre Jordi Pujol, i els anys 80 (i els 30, i el s. XIX); el “ja us ho deia jo” de certa intelligentsia indepe de sofà, que pontifica gintònic en mà;… tot això, alimenta un debat constructiu o genera un enfrontament tòxic? Anar pel món posant sempre els testicles damunt de la taula em sembla una postura molt incòmoda, i políticament molt poc intel·ligent.
Si Mas i Junqueras volen construir, hauríem de poder assistir a un debat polític d’alçada. Si els dos volen el mateix, hauríem de poder veure una entesa que fa 300 anys que el país espera. I alguns entorns haurien d’ajudar. Sempre ric amb aquell acudit que diu que un camell és un cavall dissenyat per un comitè. Hauríem de procurar no fer el mateix amb Catalunya.
Debatre és necessari. Poder discutir amb els altres posicions contraposades, exposant opinions pròpies i arguments racionals, és senyal de salut mental, és propi de societats madures. Afegiria que és senyal d’estil i de classe: és tot un art. Exigeix respecte, honestedat intel·lectual, educació, i last but not least: saber rectificar quan convé.
Aristòtil és vell com anar a peu però fa 23 segles que funciona. El diàleg és una virtut, i in medio virtus: cal fugir de l’excès i del defecte. Si la manca de debat és l’encefalograma pla d’una societat, l’excés també mata. Si el debat no és un mitjà per arribar a un objectiu concret, aleshores el diàleg es converteix en monòleg, només útil per combatre l’insomni del personal. O pitjor: per fer befa de l’altre, ridiculitzar-lo, que és una manera sibil·lina d’insultar.
Quan no s’escolta, el debat degenera en enfrontament; el respecte, en desconfiança;
l’argument, en el mantra de torn. No ets dels meus, no tens raó. És la superioritat moral
disfressada de debat, son els tres peus al gat, el somriure de conill, el moviment irònic de cella, el somriure foteta. Aquesta vella ferida catalana sempre sagna.
Segurament el 9N o les diferents manifestacions dels tres últims 11S ens han commocionat tantíssim perquè superaven tot això. No ens reconeixíem: poquíssimes vegades havíem sabut sortir al carrer sense mirar la samarreta de l’altre. Per una vegada, la gent del carrer avançava per la dreta al tertulià habitual, al columnista saberut, al ressentit que canvia de camisa si algú la paga bé, a l’aparell polític.
Per això qui separa independentistes “de sempre” dels “nous” (què deu pensar un Eduardo Reyes?); qui desprecia la “fe del convers” (què deu pensar un Antonio Baños?); cada lliçó que rebem sobre Jordi Pujol, i els anys 80 (i els 30, i el s. XIX); el “ja us ho deia jo” de certa intelligentsia indepe de sofà, que pontifica gintònic en mà;… tot això, alimenta un debat constructiu o genera un enfrontament tòxic? Anar pel món posant sempre els testicles damunt de la taula em sembla una postura molt incòmoda, i políticament molt poc intel·ligent.
Si Mas i Junqueras volen construir, hauríem de poder assistir a un debat polític d’alçada. Si els dos volen el mateix, hauríem de poder veure una entesa que fa 300 anys que el país espera. I alguns entorns haurien d’ajudar. Sempre ric amb aquell acudit que diu que un camell és un cavall dissenyat per un comitè. Hauríem de procurar no fer el mateix amb Catalunya.
Que els reis portin molt de seny... cal pel bé del país.
Bon dia a tots,
Avui, voldria, a tots aquests militants/simpatitzants d’ERC que em rebatin els següents punts perjudicials de la llista paraigües si la comparem amb la llista única de país:
1-. La llei d’Hondt penalitza anar per separat. Una llista única de país sempre tindria més escons que llistes separades ( Com a justificació no em valen els blogs manipulats de gent d’ERC i alguns unionistes, només justifiqueu com és que al 2006, el tripartit amb 3 llistes i el 52% dels vots va treure només 70 escons i, al 2010, CiU amb 1 llista i el 38% dels vots va treure 64 quan, si hagués tingut el 50% dels vots hagués fet 92 escons. Prova real de que amb una llista es treuen més escons).
2-. Diferents llistes, cadascuna amb els seus partits comportarà una lluita ferotge per la captació de vot entre totes elles. L’indecís serà impossible de captar. En una llista única, sense sigles, aquesta lluita és impossible, tothom és a la mateixa llista ( no em val que algú posi com exemple les europees, que no van ser de guant blanc com defensa en Junqueras, ja que es van sentir moltes coses en contra de convergència, i moltes d’elles del mateix tarannà que els unionistes. Joc brut).
3-. Diferents llistes pot comportar que hi hagi problemes per a crear el nou Govern de concentració. Si aquests problemes existeixen ara per a crear una llista única, el més normal és que els problemes segueixin i multiplicats per 10.
4-. Si es fan unes plebiscitàries, no ens enganyem, és per a obtenir el reconeixement internacional per a obtenir la nostra independència. Per a obtenir el reconeixement internacional cal que el missatge sigui clar i únic: Independència sí o no. Si s’utilitza més d’un missatge es perd el caràcter plebiscitari. Mai es pot fer un plebiscit dient: Sí a la independència, Si a un país d’esquerres, Si a no sé què.... Amb això es donen arguments per als unionistes per a dir que votants sobiranistes han votat una llista per ser d’una ideologia i no per voler la independència.... Hauríem, obligatòriament, de fer un referèndum per a obtenir el reconeixement internacional ( sense ell no és possible la independència).
5-. A Madrid tremolen quan anem tots a una i junts perquè amb la força de la unitat no hi podran mai. Des de que ERC va proposar la llista paraigües, a Madrid estan molt tranquils i els catalans més desencisats. Alguns periodistes espanyols i unionistes donen recolzament a la llista paraigües. Perquè aquesta casualitat si hauria de ser al revés?
Pregaria que qui vulgui argumentar aquests punts ho faci sense caure en el que estic veient per part de molts militants d’ERC, el caure en el descrèdit i l’insult ( Jo entenc que és molt i molt difícil justificar tot això).
Tampoc em val un argument que he sentit i em sembla deplorable : “ Mai votaré a una llista única de país perquè l’ha proposat en Mas”. Això implica que el que diu això poc estima al país ja que posa el seu odi partidista davant dels interessos de país.
Davant la no argumentació, jo només tinc una explicació i va lligada amb unes paraules d’en Junqueras i el enllaç que us deixo.
Junqueras: “ Podrem deixar entrar al Govern a aquells que no estiguin a favor ni en contra de la independència”
Enllaç amb missatge de l’Herrera: http://www.ara.cat/…/ICV-reivindica-desquerres-negociacions…
Això és tot el contrari a anar a favor de la independència.
Que els reis portin molt de seny... Em sembla que cal pel bé del país.
Avui, voldria, a tots aquests militants/simpatitzants d’ERC que em rebatin els següents punts perjudicials de la llista paraigües si la comparem amb la llista única de país:
1-. La llei d’Hondt penalitza anar per separat. Una llista única de país sempre tindria més escons que llistes separades ( Com a justificació no em valen els blogs manipulats de gent d’ERC i alguns unionistes, només justifiqueu com és que al 2006, el tripartit amb 3 llistes i el 52% dels vots va treure només 70 escons i, al 2010, CiU amb 1 llista i el 38% dels vots va treure 64 quan, si hagués tingut el 50% dels vots hagués fet 92 escons. Prova real de que amb una llista es treuen més escons).
2-. Diferents llistes, cadascuna amb els seus partits comportarà una lluita ferotge per la captació de vot entre totes elles. L’indecís serà impossible de captar. En una llista única, sense sigles, aquesta lluita és impossible, tothom és a la mateixa llista ( no em val que algú posi com exemple les europees, que no van ser de guant blanc com defensa en Junqueras, ja que es van sentir moltes coses en contra de convergència, i moltes d’elles del mateix tarannà que els unionistes. Joc brut).
3-. Diferents llistes pot comportar que hi hagi problemes per a crear el nou Govern de concentració. Si aquests problemes existeixen ara per a crear una llista única, el més normal és que els problemes segueixin i multiplicats per 10.
4-. Si es fan unes plebiscitàries, no ens enganyem, és per a obtenir el reconeixement internacional per a obtenir la nostra independència. Per a obtenir el reconeixement internacional cal que el missatge sigui clar i únic: Independència sí o no. Si s’utilitza més d’un missatge es perd el caràcter plebiscitari. Mai es pot fer un plebiscit dient: Sí a la independència, Si a un país d’esquerres, Si a no sé què.... Amb això es donen arguments per als unionistes per a dir que votants sobiranistes han votat una llista per ser d’una ideologia i no per voler la independència.... Hauríem, obligatòriament, de fer un referèndum per a obtenir el reconeixement internacional ( sense ell no és possible la independència).
5-. A Madrid tremolen quan anem tots a una i junts perquè amb la força de la unitat no hi podran mai. Des de que ERC va proposar la llista paraigües, a Madrid estan molt tranquils i els catalans més desencisats. Alguns periodistes espanyols i unionistes donen recolzament a la llista paraigües. Perquè aquesta casualitat si hauria de ser al revés?
Pregaria que qui vulgui argumentar aquests punts ho faci sense caure en el que estic veient per part de molts militants d’ERC, el caure en el descrèdit i l’insult ( Jo entenc que és molt i molt difícil justificar tot això).
Tampoc em val un argument que he sentit i em sembla deplorable : “ Mai votaré a una llista única de país perquè l’ha proposat en Mas”. Això implica que el que diu això poc estima al país ja que posa el seu odi partidista davant dels interessos de país.
Davant la no argumentació, jo només tinc una explicació i va lligada amb unes paraules d’en Junqueras i el enllaç que us deixo.
Junqueras: “ Podrem deixar entrar al Govern a aquells que no estiguin a favor ni en contra de la independència”
Enllaç amb missatge de l’Herrera: http://www.ara.cat/…/ICV-reivindica-desquerres-negociacions…
Això és tot el contrari a anar a favor de la independència.
Que els reis portin molt de seny... Em sembla que cal pel bé del país.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)