Segurament, el país que tindrem no serà exactament el que cap de nosaltres voldríem.

El camí de la independència, quan CiU, en un fet històric sense precedents ha mostrat la seva voluntat d’assolir un estat propi, s’ha entrebancat amb el sectarisme de les ideologies d’esquerra. Assistim astorats a l’espectacle de la divisió de les files sobiranistes, no per no trobar punts d’encontre davant les dificultats que ens posa l’Estat, sinó per buscar punts de desencontre que culpabilitzin a tal o qual formació política del fracàs de tot el procés. La perversió dels ...concepte dreta-esquerra ha arribat a límits del 'hooliganisme'. No importen les idees, importa enfonsar l’adversari, que en aquest cas és el propi país. Hem de respondre. Que la societat civil prengui d’una vegada la iniciativa que arrossegui als partits. Poder en tenim, ho hem demostrat, i que aquest verí que destil·len el guardin per l’enemic si és que el podem identificar. Ara n’hi ha molts més.
En el fons hi ha altre simplisme d’abast corrent: ser d’esquerres és desenfadat, anti-sistema, anti-clàssic, anti ... el que convingui. Ser educat, respectuós, curos en les expressions és “carca” o de dretes. Aquest simplisme ha portat la massiva l’arriba de la “casta” d’un conjunt de persones que han confós mancances, pròpies, amb llibertat d’expressió. Llibertat d’expressió és llibertat de discrepar, d’opinar i de definir-se, sense ser insultat, increpat o desautoritzat i menys quan la trajectòria de servei al país està ben assolida.
Tornarem a temptar-ho, si, amb les plebiscitàries, però aquestes mancances de fons les haurem de suportar per a molts temps fins a una regeneració educativa generacional post un parell de generacions crescudes en el tots son drets i quasi cap obligació. Ni-nis, enderiats i credo-partidistes. Paciència i a seguir, malgrat els sorolls. Gràcies Muriel, Carme i tants i tantes que son coherents amb el que pensen, diuen i fan.
Realment, des de fa dies, quasi des de l'endemà del 9 de novembre passat, cada dia hi ha missatges, articles i opinions en contra del futur immediat del procés d'independència. I en contra de personatges concrets. A mi, no només em sembla irresponsable. Em sembla erroni. És cert que ara tots estem expectants, impacients i nerviosos. Però res més que això. Res més.
L'any passat, recordo que també vaig escotar i llegir milers d'opinions segons les quals els catalans mai votarien. I ho van fer. Ara, passarà el mateix. Però les negociacions han de ser discretes (que vol dir que ja ens enterrarem de l'acord quan sigui un fet) i és segur que van per bon camí. Si no fóra així, els "altres" no estarien tan nerviosos i traurien la seva pasqua militar per tractar de fer por. Us en recordeu de la por que ja no feia por? Doncs la tornen a treure. I ho fan perquè saben que el procés segueix endavant.
Soc de la opinió, modesta, que el que cal és continuar esperant, que ja no pot quedar gaire. Segurament, el país que tindrem no serà exactament el que cap de nosaltres voldríem. Però és que hi hem de viure tots. Tots. Ha de ser una mica el de cadascú. I sempre serà millor que ser una comunitat autònoma descafeïnada i enfonsada, com és ara mateix.
I, en qualsevol cas, l'insult i la desqualificació només perquè sí, mai té justificació. És com allò de rebutjar la teoria de la Relativitat perquè és l'obra d'un jueu. Es pot rebutjar o acceptar amb arguments, però no de cap altra manera. Els qui pensen amb l'estómac són els altres. Nosaltres no ens ho podem permetre.

Nosaltres tenim moltísima feina a netejar la nostra corrupció.

Ahir mateix el Tribunal de Comptes Portuguès recolza la decisió presa de NO construir la línia Lisboa - Madrid per manca de viabilitat financera. Fins i tot els portuguesos donen lliçons als espanyols de com es fan les coses als països civilitzats. En primer lloc es fa un estudi de viabilitat econòmica seriós. I si el resultat és negatiu, es desestima el projecte "y a otra cosa mariposa". A Espanya s'han construït línies que ja s'han hagut de tancar un cop inaugurades (Albacete), se n'han construït que no s'han arribat ni a inaugurar malgrat que s'hi han enterrat centenars de milions d'euros (línia Sevilla - Málaga), i se n'estan construint que seran (són, de fet) un pou sense fons de pèrdues (línia Madrid - Oviedo). Si algú tingués dos dits de front i una mica de valor, hauria de córrer a tancar gairebé totes les línies d'AVE. Només se salvarien (i d'aquella manera) les línies Madrid - Barcelona, Madrid - Sevilla (dubtosa) i Madrid - València (més dubtosa encara). En un país en absoluta fallida econòmica, abocarem "una pasta gansa" en mantenir cada any tota la bogeria de línies sense cap mena de sentit que s'han construït. Una vergonya.
La corrupció, el menyspreu, la impunitat per fer-ho i el pillatge a gran escala són la norma i no la excepció a Españistán. Diré més: han convertit el país en un immens "cortijo" on robar a mansalva per que, -ens diuen-, "lo público no és de nadie". Així és impossible construir res!
Marxem immediatament d'aquesta presó de pobles! Quan haguem marxat aquestes males ànimes diran al poble espanyol que tota la culpa de la ruÍna de Españistán és nostra, i ho repetiran com un mantra fins que cali, en les ments farcides de prejudicis dels espanyols respecte nosaltres, els catalans. Tenen els polítics amorals que han votat. Ja s'ho farán. Nosaltres tenim moltísima feina a netejar la nostra corrupció, resultant de la relació de supeditació antidemocràtica amb monstres feixistes, que encara ara es neguen a entregar els seus genocides a la justícia argentina, "per raons d'Estat". Han sistematitzat la corrupció a tots nivells tot fent de la democràcia una anomalia, no tan sols una burla al poble! A Españistán ningú és responsable MAI de res del que passa.
La meva pregunta és si aquest afany autodestructiu que portem els catalans a la sang és genètic o adquirit? El que està passant és increïble. Ens creiem el poble més solidari, més demòcrata, l'autèntic melic del mon ...i no dom res. Permeteu-me un exemple molt primari: soc perico, independentista, i veig com el meu club es va a la desaparició  entre lluites de famílies i gestions nefastes. Pels que sou del Barça no cal ni dir que després d'una bonança, l'odi i les enveges entre directius i exdirectius han portat al club a una situació dantesca.  Per què tenia que ser diferent en la política?. Tots els meus amics saben que sempre he apostat en que, molt probablement, en un referèndum legal guanyaria el No per 1 o 2 punts de diferència. Però ara, estic convençut que, gràcies a la indigna classe política que tenim aquesta diferencia seria de 7 o 8 punts. Si, sembla que ho teníem a tocar però , si no aturem el tren, és possible que sigui com algun dels AVE que fan a Espanya: ja no passaran més perquè no son rentables i la línia ha fet fallida.

Tres catalans, quatre opinions...... el problema és si sabem escoltar»

Diu la dita que tres catalans, quatre opinions. Dins de cada català hi ha un entrenador del Barça, un economista que resol crisis amb dos tallats, un molt honorable que sí que els té ben posats. Som el país de tertulians professionals, de les llistes interminables d’experts, de plataformes i assemblees. Som gent dinàmica, i a agafar-nos-la amb paper de fumar i xerrar no ens guanya ningú. El problema és si sabem escoltar.

Debatre és necessari. Poder discutir amb els altres posicions contraposades, exposant opinions pròpies i arguments racionals, és senyal de salut mental, és propi de societats madures. Afegiria que és senyal d’estil i de classe: és tot un art. Exigeix respecte, honestedat intel·lectual, educació, i last but not least: saber rectificar quan convé.

Aristòtil és vell com anar a peu però fa 23 segles que funciona. El diàleg és una virtut, i in medio virtus: cal fugir de l’excès i del defecte. Si la manca de debat és l’encefalograma pla d’una societat, l’excés també mata. Si el debat no és un mitjà per arribar a un objectiu concret, aleshores el diàleg es converteix en monòleg, només útil per combatre l’insomni del personal. O pitjor: per fer befa de l’altre, ridiculitzar-lo, que és una manera sibil·lina d’insultar.

Quan no s’escolta, el debat degenera en enfrontament; el respecte, en desconfiança;
l’argument, en el mantra de torn. No ets dels meus, no tens raó. És la superioritat moral
disfressada de debat, son els tres peus al gat, el somriure de conill, el moviment irònic de cella, el somriure foteta. Aquesta vella ferida catalana sempre sagna.
Segurament el 9N o les diferents manifestacions dels tres últims 11S ens han commocionat tantíssim perquè superaven tot això. No ens reconeixíem: poquíssimes vegades havíem sabut sortir al carrer sense mirar la samarreta de l’altre. Per una vegada, la gent del carrer avançava per la dreta al tertulià habitual, al columnista saberut, al ressentit que canvia de camisa si algú la paga bé, a l’aparell polític.

Per això qui separa independentistes “de sempre” dels “nous” (què deu pensar un Eduardo Reyes?); qui desprecia la “fe del convers” (què deu pensar un Antonio Baños?); cada lliçó que rebem sobre Jordi Pujol, i els anys 80 (i els 30, i el s. XIX); el “ja us ho deia jo” de certa intelligentsia indepe de sofà, que pontifica gintònic en mà;… tot això, alimenta un debat constructiu o genera un enfrontament tòxic? Anar pel món posant sempre els testicles damunt de la taula em sembla una postura molt incòmoda, i políticament molt poc intel·ligent.

Si Mas i Junqueras volen construir, hauríem de poder assistir a un debat polític d’alçada. Si els dos volen el mateix, hauríem de poder veure una entesa que fa 300 anys que el país espera. I alguns entorns haurien d’ajudar. Sempre ric amb aquell acudit que diu que un camell és un cavall dissenyat per un comitè. Hauríem de procurar no fer el mateix amb Catalunya.

Que els reis portin molt de seny... cal pel bé del país.

Bon dia a tots,
Avui, voldria, a tots aquests militants/simpatitzants d’ERC que em rebatin els següents punts perjudicials de la llista paraigües si la comparem amb la llista única de país:
1-. La llei d’Hondt penalitza anar per separat. Una llista única de país sempre tindria més escons que llistes separades ( Com a justificació no em valen els blogs manipulats de gent d’ERC i alguns unionistes, només justifiqueu com és que al 2006, el tripartit amb 3 llistes i el 52% dels vots va treure només 70 escons i, al 2010, CiU amb 1 llista i el 38% dels vots va treure 64 quan, si hagués tingut el 50% dels vots hagués fet 92 escons. Prova real de que amb una llista es treuen més escons).
2-. Diferents llistes, cadascuna amb els seus partits comportarà una lluita ferotge per la captació de vot entre totes elles. L’indecís serà impossible de captar. En una llista única, sense sigles, aquesta lluita és impossible, tothom és a la mateixa llista ( no em val que algú posi com exemple les europees, que no van ser de guant blanc com defensa en Junqueras, ja que es van sentir moltes coses en contra de convergència, i moltes d’elles del mateix tarannà que els unionistes. Joc brut).
3-. Diferents llistes pot comportar que hi hagi problemes per a crear el nou Govern de concentració. Si aquests problemes existeixen ara per a crear una llista única, el més normal és que els problemes segueixin i multiplicats per 10.
4-. Si es fan unes plebiscitàries, no ens enganyem, és per a obtenir el reconeixement internacional per a obtenir la nostra independència. Per a obtenir el reconeixement internacional cal que el missatge sigui clar i únic: Independència sí o no. Si s’utilitza més d’un missatge es perd el caràcter plebiscitari. Mai es pot fer un plebiscit dient: Sí a la independència, Si a un país d’esquerres, Si a no sé què.... Amb això es donen arguments per als unionistes per a dir que votants sobiranistes han votat una llista per ser d’una ideologia i no per voler la independència.... Hauríem, obligatòriament, de fer un referèndum per a obtenir el reconeixement internacional ( sense ell no és possible la independència).
5-. A Madrid tremolen quan anem tots a una i junts perquè amb la força de la unitat no hi podran mai. Des de que ERC va proposar la llista paraigües, a Madrid estan molt tranquils i els catalans més desencisats. Alguns periodistes espanyols i unionistes donen recolzament a la llista paraigües. Perquè aquesta casualitat si hauria de ser al revés?
Pregaria que qui vulgui argumentar aquests punts ho faci sense caure en el que estic veient per part de molts militants d’ERC, el caure en el descrèdit i l’insult ( Jo entenc que és molt i molt difícil justificar tot això).
Tampoc em val un argument que he sentit i em sembla deplorable : “ Mai votaré a una llista única de país perquè l’ha proposat en Mas”. Això implica que el que diu això poc estima al país ja que posa el seu odi partidista davant dels interessos de país.
Davant la no argumentació, jo només tinc una explicació i va lligada amb unes paraules d’en Junqueras i el enllaç que us deixo.
Junqueras: “ Podrem deixar entrar al Govern a aquells que no estiguin a favor ni en contra de la independència”
Enllaç amb missatge de l’Herrera: http://www.ara.cat/…/ICV-reivindica-desquerres-negociacions…
Això és tot el contrari a anar a favor de la independència.
Que els reis portin molt de seny... Em sembla que cal pel bé del país.

Bona Any i molt seny ens hi juguem molt.

Bon dia a tothom,

Els que acostumeu navegar per les xarxes socials, haureu vist que, des de fa uns dies, militants i simpatitzants d’ERC van iniciar una campanya per intentar captar adeptes a la proposta de la llista paraigües.

Ahir vam fer una prova amb 12 militants d’ERC ( a mi em va tocar un, però no diré el nom ja que intervé en el meu mur de vegades i, si vol, ja ho dirà ell ), que havien penjat en els seus murs missatges parlant de la llista paraigües i els beneficis de la mateixa ( normalment utilitzant Hondt per a justificar-se).

El primer que es feia era demanar una explicació coherent de perquè deien que Hondt ajudava a la llista paraigües quan la realitat deia el contrari ( eleccions del 2006, tripartit, 3 llistes, 52% vots = 70 escons ; eleccions 2010, CiU, 1 llista, 38% vots = 64 escons i en cas d’haver obtingut el 50% dels vots en treia 92 d’escons).

La primera reacció era adjuntar enllaços de blogs de gent d’ERC i, automàticament, entraven a la conversa més militants/simpatitzants d’ERC ( en total en van sortir 52, en el meu cas 3 a més del propietari del mur). En molts casos es negava ( tot i saber-ho) que els redactors dels blogs eren d’ERC ( En el meu cas, fins i tot, van passar un enllaç d’en Josep Maria Reniu, com a membre del CATN defensant les llistes separades però, sense indicar que és membre assessor d’ERC).

Evidentment no tenien més argumentació ( perquè no existeix) per a defensar que les llistes separades podien obtenir més escons que la llista única.

El segon que es feia era indicar que, precisament a Espanya estaven molt tranquils amb les llistes separades i molt intranquils quan anàvem junts i que, també hi havia articles d’espanyolistes ( un d’ells de La Vanguardia) on es manipulaven les dades per a obtenir un millor resultat en llistes separades.. El plantejament és feia per a buscar una reflexió dels interlocutors.

La resposta de 49 dels 52 va ser que s’atacava a ERC per part dels convergents i automàticament relacionaven temes de corrupció presumptament relacionats amb CiU, a més de les retallades ( he de recordar que gràcies a ERC es van aprovar els dos darrers pressupostos i s’hauria d’haver aprovat aquest, sabent que el problema és de manca de recursos i no de gestió), i referències varies a Duran i Lleida, Pujol, etc .. En Resum crítica destructiva en la mateixa línea que els sectors espanyolistes...( En el meu cas van ser les 4 persones).... I 26 queien en la desqualificació personal ( en el meu cas el propietari del mur).

En algun cas, fins i tot, es va parlar de que hi hauria gent que no votaria una llista de país, sense sigles i amb totes les ideologies, només perquè era una proposta del President Mas ( Evidentment, aquesta gent haurà de valorar si realment volen el millor pel país i si els seus criteris son realment primer país i després partit)

Si ja teníem molt clar que la llei d’Hondt ( torno a recordar que no té excepcions), sempre afavoreix a la llista única. Ahir vam comprovar que les llistes separades només portaran desunió i una guerra total i absoluta pels vots ( això impedeix la captació d’indecisos).... A més de que una guerra a la campanya, normalment porta problemes posteriors a l’hora de fer Govern si realment el bloc sobiranista guanyés ( si perd s’ha acabat el procés per sempre)..... Imagineu quin ridícul?

Jo us vull desitjar a tots un bon final d’any però molt de seny per aquest 2015 on ens hi juguem molt com a país, ja que això és per a reflexionar molt.

Bon any i seny pel 2015 a tots.

Reunió imaginària del President Mas i en Oriol Junqueras

Bon dia a tothom,

Ahir em vaig imaginar una reunió entre el President Mas i en Junqueras sobre els diferents plantejaments de com seguir el Procés. Coneixent bastant als dos crec que no pot ser molt diferent a aquesta conversa...

President: És evident que el punt en que coincidim és en el full de ruta del CATN, la única diferència que ens separa és la llista única o llista separada. Perquè creus que la llista separada ens ajudarà més?

Junqueras: Perquè tindríem 3 blocs que representarien les diversitats ideològiques dels catalans.

President : Això es pot tenir a la llista conjunta si posem el mateix percentatge de participació.

Junqueras: Però així tindríem 450 persones a les llistes.

President: Les podríem tenir igual fent campanya amb la llista única.

Junqueras: Però segons les enquestes trauríem més escons si anem per separat.

President: Oriol, saps perfectament que anant junts traíem més escons. Recorda que al 2006, en tres llistes, el tripartit va tenir el 52% dels vots i 70 escons; CiU al 2010, en una llista, vam treure el 38% dels vots i van ser 64 escons ( amb el 50% en fèiem 92 d’escons). Tenim més riscos si anem per separat.

Junqueras: Però hi haurà gent que no votarà a CiU o a ERC.

President: Es que a la llista única no hi haurà CiU o ERC, hi haurà país, persones, no partits.

Junqueras: Però amb llistes separades podem frenar l’efecte podemos.

President: Qui vota Podemos és perquè està desenganyat amb els partits convencionals. Precisament la llista única no representa a cap partit, representa al sentiment d’un poble i dins a tota la seva diversitat ideològica. Si la CUP va per separat, els seus vots son tant pocs que no afectaria al resultat en escons però podriem tenir dos fonts per a captar vot de Podemos ( encara que penso que la llista única els atrauria més). Pensa que, a més, en guanyar les eleccions ja tindríem el legítim govern constituït, no caldria negocia.

Junqueras: Veus un risc haver de negociar després de les eleccions? Tens el meu compromís.

President: És un risc més. Per molt que hi hagi un compromís, sabem que la nostra militància i simpatitzants iniciaran una guerra de robar-se vots els uns als altres, això generarà friccions i problemes per a pactar posteriorment .

Junqueras: ....

President: Només has de veure una cosa. Apostes per una opció que deixa molt tranquils als espanyols, però quan parlem d’anar junts tremolen... Si passa això és per alguna cosa.

Per ara no veig motiu raonat per anar per separat i veig molt de risc. Si perdem s’haurà acabat el procés per 20 anys i el nostre deure és fer les coses de manera que tinguem el menys risc possible. Si perdem, i anant per separat ens pot passar, haurem transformat les plebiscitàries en unes eleccions al govern de la Generalitat i el país no pot esperar. Si no garantim el guanyar més val esperar al 2016. Amb la llista única no hi perdem res, només guanyem.

Què penseu que hauria de contestar en Junqueras?
A) Accepto la llista única pel país ja que té menys risc.
B) Segueixo endavant perquè, encara que hi hagi risc, penso que hem de parlar de partits.
C) Una altre

Ernest Maragall somia amb el tripartit. Somiar truites es de franc. Ara toca independència.

Benvolgut senyor Ernest Maragall: Celebro la seva passió per la política. La regeneració democràtica no implica necessàriament que persones com vostè hagin de plegar. Ara bé, heu de tenir clar que necessàriament hi ha d'haver un canvi de mentalitat i una forma diferent de veure les coses. En primer lloc, tots els polítics que us atrau positivament el procés irreversible que ha iniciat Catalunya, gràcies a la gent del poble, i que comenceu a endevinar la dimensió històrica del que estem aconseguint, el que hauríeu de fer és demanar perdó per haver estat protagonistes d'un fracàs que paradoxalment ens ha portat a la presa de consciència dels ciutadants i que curiosament, ara, us fa tanta gràcia. És convenient que escolteu bé el batec del poble a qui voleu continuar servint. Un error en l'apreciació del moment que estem vivint suposarà la seva jubilació definitiva, malauradament anticipada, i també la de molts companys seus que, com han pogut, a trompicons i a rodolons, han deixat el fangar dels senyors Navarro i Iceta, i que legítimament, encara els queda corda, ganes, il·lusió i esperança de contribuir a construir un país millor. En segon lloc, després d'haver demanat perdó per les vostres pífies, per molt agnòstics o ateus que sigueu, recordeu que no es pot celebrar la Pasqua abans de Rams. Amb això vull tornar a dir i a recordar que a la Via Catalana no es van fer dues files i ningú demanava al del costat si era de dretes o d'esquerres. No és el moment de pensar que la unitat de les esquerres és la garantia de la independència. Hem d'anar junts, tant si ens agrada com si no. Senyor Ernest Maragall, valoro positivament la seva trajectòria des que d'una forma imperiosa i dolorosa, va haver de deixar el seu partit. Vostè era, per mi, un bon exemple, d'un home amb sentit d'estat. M'ha semblat legítim que fes un nou partit, tot i que m'ha semblat una llàstima la manca de cohesió entre els sobiranistes provinents del PSC-PSOE. Res a dir amb MES. Endavant amb la defensa de les vostres conviccions. Però ara, vostè que ha invertit tants esforços en articular una proposta de partit, ara ha d'entendre que ens trobem en una tessitura diferent. Ara s'ha acabat, momentàniament, el moment de la política de partits i també dels personalismes. Ha arribat l'hora de la desconnexió. Quan ningú parlava de la Constitució Catalana, vostè mateix, a la Universitat Catalana d'Estiu, va tenir l'atreviment d'explicar i de donar a entendre la necessitat de generar el debat per construir unes noves normes de joc vàlides per tothom. Això va ser molt ben vist i la prova d'això és que juristes assenyats i compromesos amb el país, com el senyor Santiago Vidal, han treballat per definir una proposta que entre tots, fent un exercici de responsabilitat, podrem consensuar, de tal manera que el parlament del nou Estat Català podrà posar a votació i a consideració de tots els catalans. Digui'm vostè, si davant d'aquest repte que ens ha de donar les eines per fer les coses millor de com vostè les feia quan governava, ara és el moment de fer política de partit? Ara ens cal que polítics com vostè, d'una forma solemne, obrin els ulls a la resta de polítics enrocats i a la població, que estem vivint un moment històric i excepcional. Aquesta és la forma implícita de demanar perdó. Heu de ser capaços de vèncer el vostre propi dogmatisme per fer el darrer salt final, tots els catalans, fortament agafats de les mans. Creieu-me. No en dubteu.