Que no vam tenir-ne prou amb els dos tristospartits ?

No és normal que vagin  malbaratant  diners ni a Catalunya ni Madrid ni enlloc, no és normal que persones que es dediquin a la política cobrin aquets disbarats de diners, des dels Ajuntaments mes petits als mes grans, passant per Consells Comarcals, Diputacions i Govern , repeteixo tan els d'aquí com els d'allà, soc català i estimo molt la meva terra però això no vol dir que no m'agradi la resta de comunitats, també no us cavi dubte que vull la independència de Catalunya ja que reconec que amb  Espanya els catalans no tenim gaire res a gratar perquè portem un sac que pesa massa a l'espatlla, qui té la culpa això ja és el de menys, la gent volen solucions i crec que els nostres polítics tindrien que estar més a l'alçada i el dic per tots.
 Sense els diners que s'emporten això serà una lacra que s'incrementarà dia a dia.. Mes clar que l'informe de Credit Suisse... Quan no hi ha un duro no es pot fer res.
amic tots dos sabem que és cert que falten diners a Catalunya , però els que hi han també crec que, és podrien gestionar diferent, és un tema molt complex però molt fàcil d'entendre.
els que hi ha s'estan dedicant quasi exclusivament en benestar, sanitat, educació i seguretat... Ja se que hi ha dels nostres que deien que ho farien d'una altre manera, però resulta que en Mas-Colell encara espera la proposta màgica que no existeix..
Que hem de gestionar.?.. les misèries.. quant tenim la vida gastada de produir? jo ja no vull misèries i clar que tot és pot millorar.. fins i tot els nostres dirigents...i els nostres dirigents no són ni millors ni pitjors.. els diferencía que no tenen ni poder ni diners...
Aquí els únic que se la passen bé, son els del Ibex-35 i els polítics...Els demés,....anem aguanta´n com podem!
 Jo vull un Estat Català que negociï directament i sense intermediaris a Brusel.les i Estrasbourg, sense descartar altres escenaris com European Free Trade Association - EFTA o Espai Econòmic Europeu, i sempre formant part de l'ONU com a membre de Ple Dret, perquè si estàs a l'ONU, es pot produir entre d'altres coses que les Federacions Esportives Catalanes, formin part de les respectives Federacions Esportives Internacionals, ésser presents a la Organització Mundial del Comerç i aportar bons Funcionaris ben qualificats als Organismes Internacionals que emanen de l'Assemblea General de l'ONU.
Posar davant el carro respecte dels bous és garantia de no arribar a destí. Si ara tractem de bastir els partits del futur país, prendrem mal. En una situació tant singular com aquesta no som capaços de transmetre que estem en una situació així, no anirem en lloc. Per altra banda, aquesta notícia confirma el fet de que la posició d'en Junqueras li ve imposada des de sectors provinents de la època més funesta del govern de la Generalitat, que va ser el Tripartit.
A la majoria de països europeus ara mateix i en el passat l'espai polític a l'esquerra és més fragmentat que l'espai a la dreta. No sé si això ha perjudicat o ha beneficiat les perspectives electorals dels partits d'esquerres. En tot cas, si a Alemanya actualment hi ha una majoria d'esquerres al parlament federal i tot i així governa la senyora Merkel, és per altres motius... Però jo li pregunto al senyor Ernest Maragall: Per què creu que en el cas dels moviments d'esquerres la unitat suma i en el cas dels moviments independentistes la llista unitària resta? Això té lògica?

Però anem a pams. Heus ací un modest i petit resum de totes les amenaces desmuntades.

Però anem a pams. Heus ací un modest i petit resum de totes les amenaces desmuntades.

1. No hi haurà diners per a pagar les pensions

Sala i Martín ho va dir clar: 'Les pensions no tan sols no perillen sinó que pujaran d'un 10%'. Com? Senzill: les pensions d'avui es paguen amb els imposts dels joves que treballen. I resulta que a Catalunya hi ha més proporció de joves i menys pensionistes que no pas al conjunt de l'estat espanyol. A banda, els treballadors de Catalunya tenen salaris més alts i, per tant, amb els mateixos imposts hi hauria més diners per a dedicar a les pensions. Concretament, un 10% més. A banda, just abans, Sala i Martín ja havia explicat que cada any Catalunya deixa escapar 16.500 milions d'euros. Diners que no tornen, segons les famoses balances fiscals, que es va encarregar d'explicar amb detall. I va recordar que el total de retallades fetes pel govern català aquests últims anys sumen 4.000 milions d'euros. 'És a dir, una quarta part dels diners que no tornen cada any!'

2. Fer estats nous és anar a contracorrent en un món globalitzat

Acompanyat d'un gràfic, Sala i Martín va explicar que del 1800 ençà, s'han creat quasi 180 estats nous al món, 22 dels quals, curiosament independitzant-se d'Espanya. 'Si formar part d'Espanya fos tan fantàstic hi hauria cua per tornar-hi i, de moment, cap d'aquests 22 no ho pas ha demanat.' Des d'un punt de vista econòmic hi ha una raó: 'Els beneficis econòmics d'estar junts desapareixen precisament en un món globalitzat, perquè el mercat deixa de ser autàrquic i esdevé global. Per això hi ha més estats, perquè ja no hi ha cap raó de mercat per anar junts si som diferents'.

3. Sortirem de la Unió Europea

'Fixeu-vos que no hi ha cap líder europeu que hagi dit clarament que Rajoy tingués raó', va dir Sala i Martín. 'Barroso!', va cridar algú des del públic. Immediatament, el professor va passar a la següent transparència, una foto gegant de Jose Durão Barroso, eludint l'explicació de l'anterior. I després de recordar que justament la setmana que ve Barroso acaba el mandat com a president de la Comissió Europea, va relatar el famós sopar que van compartir a Davos. Un sopar, curiosament --no es va estar de recordar-ho--, que va coincidir amb la dimissió de Sandro Rosell com a president del Barça.
'Li vaig demanar a Barroso, que seia al meu costat, com explicaria al món que la Unió Europea acceptava Eslovènia, que es va fer independent per una declaració unilateral d'independència, i Croàcia, que va aconseguir la independència després d'una guerra sagnant, i no acceptava Catalunya, que vol ser independent a través de les urnes, i els ciutadans de la qual ja són ciutadans de la Unió Europea. És a dir, la Unió Europea accepta estats que han dibuixat les fronteres vessant sang i no accepta aquells que les han dibuixades amb els vots? Doncs si això és la Unió Europea jo no en vull formar part.' Aplaudiments. Aleshores va avisar que efectivament cal unanimitat de tots els estats membres per acceptar nous membres i que Espanya ens podria vetar. Però de seguida va especificar que per formar part del lliure comerç europeu, 'que és allò que ens interessa més', no cal la unanimitat dels estats, sinó una majoria, i que en aquest cas tindríem el mateix estatus que tenen països com Suïssa i Noruega. A més, mostrant els mapes de les infraestructures de comunicació d'Espanya i França va demostrar que l'estat espanyol seria el primer interessat a voler travessar les fronteres catalanes sense haver de pagar aranzels, perquè els seus productes haurien de passar quasi forçosament per Catalunya per a arribar a Europa.

'Que m'avisin el dia que vagin a ca la Sánchez-Camacho a prendre-li el passaport espanyol, perquè vull veure quina cara hi fa'
Pel que fa a la lliure circulació de persones a Europa, va explicar que, en aquest cas sí, cal unanimitat dels estats. Però aleshores es va preguntar: 'La constitució espanyola --allò que Déu va escriure sobre una pedra-- diu que a cap espanyol no se li pot negar la nacionalitat espanyola. Aleshores, com ho faran? Aniran casa per casa a prendre'ns el passaport espanyol? Amb aquest passaport ningú no ens pot negar de viatjar per Europa. I si ho fan així, que m'avisin el dia que vagin a ca la Sánchez-Camacho a prendre-li el passaport espanyol, perquè vull veure quina cara hi fa.'
I finalment, amb una foto de la planta de BASF a Tarragona, va explicar que en l'improbable cas que la Unió Europea decidís que deixar fora set milions de ciutadans, els catalans, era un problema petit, ja no ho era tant explicar a les multinacionals alemanyes que deixaven de formar part de la Unió. 'Què li diran a la Merkel? Que ha de pagar milions d'euros i d'impostos en aranzels per fabricar a Catalunya? El poder econòmic, que és el que realment compta, no ho permetrà. Fixeu-vos en els esforços que han fet per salvar països com Xipre i Grècia!'
I, avisant que això ja era ciència-ficció, va fer una hipòtesi: 'Si tot això passés de veritat i no forméssim part ni de la Unió Europea ni de la unió de lliure comerç a Europa, què passaria? Que tindríem unes fronteres controlades per la nostra policia que supervisarien el pas de mercaderies, sobretot espanyoles. I els dirien: "Ah, no dieu que no som fora de la Via Làctia? Doncs aleshores paciència i a pagar." Ningú, i menys Espanya, no es pot permetre d'enviar-nos fora de la Via Làctia.'

4. Haurem d'assumir una part del deute espanyol

La resposta de Sala i Martín és també molt clara: 'El deute espanyol és nominal i al paper hi diu "Reino de España". Per tant, el deute és d'ells i, a més, si som independents, perdran un 20% del PIB, que és el que representa Catalunya. De manera que no el podran pagar i tots els bancs espanyols faran fallida.' I què passa si ens en volen atorgar un part? 'Aleshores els recordem una vegada més això de  la Via Làctia.' Per Sala i Martín, aquesta és una de les cartes per a la negociació. Catalunya, efectivament, haurà d'assumir una part del deute, però aleshores, tenint en compte que el deute és a nom d'Espanya, caldrà negociar unes altres coses, com la pertinença a la Unió Europea o més vets que l'estat espanyol pretengui aplicar contra Catalunya.

5. Catalunya sortirà de l'euro

'Ningú no ens pot fer fora de l'euro. Per llei. A més, un exemple: l'Equador utilitza dòlars americans i no ha pas hagut de demanar permís.' Per Sala i Martín, és pràcticament impossible que el nou estat català no pugui utilitzar l'euro. A més, diu, sempre podrem adoptar qualsevol moneda d'un estat que no formi part de la Unió Europea. Quin? 'Doncs per exemple la moneda andorrana, que és l'euro'.

6. La independència genera incertesa

'En això els hem de donar la raó, no sabem què passarà', diu Sala i Martín. Però afegeix: 'D'una altra banda, quina certesa ens dóna continuar formant part d'Espanya?' I aleshores, en cinc minuts trepidants, mostra un seguit de transparències amb fotografies del rei Juan Carlos caçant elefants, Díaz Ferran, Botín, Bankia, Rajoy, Wert, Aznar... 'No hi ha cap país civilitzat amb les institucions tan desacreditades. Quedar-s'hi és això. Això no és incertesa?' I en aquest punt va aprofitar-ho per a recordar un dels missatges clau de la conferència: 'No sabem si serem millors, no n'hi ha cap garantia, però tenim l'oportunitat de fer-ho tot de nou i des de zero i, a més, sense un govern a la contra.' Perquè, va recordar: 'Com ho farem per canviar l'educació, les infraestructures o la justícia essent part d'Espanya? És impossible! Potser els catalans som igual d'incompetents, però almenys, amb la independència ho podrem provar.'

'El principal enemic de la independència som nosaltres mateixos'

Per acabar, Sala i Martín va lamentar que, sovint, en els polítics, no hi veu el mateix esperit d'unitat que sí que hi ha al carrer. 'Espanya espera que ens barallem entre nosaltres, cosa que pot passar', va dir. I va fer una crida a la unitat: 'Si els ciutadans mantenim aquest esperit, els polítics no tindran més remei que seguir-nos, perquè si es barallen, ells hauran guanyat.'

No assolirem la Independència fins que no aturem el dit "dia passa any empeny" amb les mateixes collonades.

Pablo Iglesias es liberal y demòcrata com ell ens recorda constament però no es un polític polifacètic, no té ni idea de Catalunya i la política catalana perquè:
1- En el seu primer bon dia en el míting del Valle Hebron es va referir a dos personatges literaris que poc tenen que veure amb la Catalunya de sempre, no va esmentar a Gaudi o a Companys però Pepe Carvalho i Vazquez Montalban, tot molt propi de tertúlia i molt superficial, si es pensa que els catalans de sempre vare...m quedar impressionats jajajajajaja

2- El seu odi patològic al president Mas i a CIU no té cap sentit quan va ser el president que va escoltar als catalans i va tirar endavant el 9N! si es tan demòcrata com diu que es, dons hauria d'aplaudir el president per tirar endavant un procés democràtic contra els dictats putinescos de Madrid!
3- El seu comentari idiota sobre Fernandez Diaz es tambe per riure, la alianza que varen fer els partits sobiranistes es un eixemple de política europea, negociar i arribar a un compromís per tirar un projecte endavant! en Pablo Iglesias es el típic polític mesetari que viu de tirar dards enverinats als seus oponents i es veu com "el salvador de la patria" i seu programa politic es "el camino al cielo"
4- Per mi, en Pablo Iglesias mai farà res a Catalunya, jo mai votaré a un partit polític espanyol que no té ni idea del que es Catalunya i de les seves aspiracions.
5- Quan el tele predicador de Pablo Iglesias compara a Mas i a Rajoy... no ens està insultant a tots els catalans?
6- És realment un altre enemic de la nostra sobirania, no se'n amaga, però ho fa amb pell de xai, doncs és força més intel·ligent i cultivat que la majoria dels nostres rivals...
7- Doncs va companys, toca fer campanya per fer veure la gent tot això. Recordeu que a ningú li agrada que li diguin que la seva idea és incorrecta. Cal apropar-los a l'independentisme demostrant que la seva perspectiva hi te cabuda, i no menyspreant la seva opinió. Ànims, que ho tenim!

 Benvolguts Compatriotes: Quan oblidareu completament els Espanyols ? Quan deixareu de llegir, escoltar i veure mitjans espanyols ? Quan deixareu de votar a les eleccions espanyoles ? Quan deixareu de parlar dels polítics Espanyols ? Quan deixareu de comprar productes espanyols ? Quan deixareu aquesta resignació quan els Espanyols us insulten "à longueur de journée" ? Quan ho fareu entre vosaltres sense comptar amb els Espanyols ? Quan guarireu de la Síndrome d'Stockholm ? Quan us adonareu que els Espanyols són l'Enemic ? Quan us adonareu que no hi ha absolutament res a fer amb Ells ? Quan us adonareu que no en podeu esperar res de bo d'Ells ? No assolireu la Independència fins que hagiu acomplit els precedents actes i comportaments. La resta és dia passa any empeny amb les mateixes collonades.

Tant de bò s'imposi el seny.

Tant de bò s'imposi el seny i hi hagi una llista unitària en la que hi hagi TOTS els partits polítics i la societat civil degudament representada. Tot i així, molt més important encara és la UNITAT D'ACCIÓ. La gestió del tempo ha d'estar també pactada i consensuada. Sembla com si el fet de tenir molts coneixements d'història hagués d'ajudar a saber administrar els esdeveniments. Precisament, tots tenim molt present, que qui més història sap, s'emociona i li afloren els nobles sentiments a flor de pell, just quan fa referència a la urgència en fer avançar aquest procés d'alliberament nacional. Però aquesta inoperància incomprensible potser no és deguda a la manca de coneixements en història, sinó que potser ve de la manca de coneixements en literatura. Tomás de Iriarte ho va expressar molt bé en el seu poema "Los dos conejos". Els dos conills protagonistes, mentre discutien entre ells si els ferotges gossos que els perseguien eren "galgos" o "podencos" va i s'els acaven cruspint. L'espanyolisme és ferotge i s'expressa de formes molt diferents i tenen molt clar que "antes roja que rota" i llavors és quan irromp el populisme d'esquerres que tothom alimenta com a eina demolidora del procés. Aquest és el punt feble, la ceguesa dels dogmàtics d'esquerres, la seva incapacitat de donar a entendre que la independència és l'eina real i objectiva per ser protagonistes d'una autèntica regeneració democràtica. Per motius de justícia social, les relacions entre Catalunya i Espanya han de ser d'igual a igual. La independència és una necessitat. No ens estimen. Ens volen residuals i sotmesos. Això és just? Jo no trigaria gaire en arribar a un acord. No arribar a un acord entre TOTS els sobiranistes i no consensuar una UNITAT D'ACCIÓ (molt millor en una llista unitària, precisament per fer front a l'espanyolisme més populista) l'haurem de considerar un acte de traïdoria a les aspiracions de la majoria social del país que és des d'on s'ha iniciat el procés i és tal i com s'ha expressat a la Via Catalana i a la V.
David Fernández és un gran polític. Els que semblaven uns arrauxats sense americana ni corbata al final són els que de veritat es comporten com uns senyors, i senyores per no discriminar.
Està a un nivell molt alt últimament com a polític i persona, llàstima que et perdrem a primera línia.
No es tracta de derrotar Mas ara, si no de anar junts cap a una independència i sobirania del nostre poble. Després ja vindrà el que vulguin els catalans, si més política d'esquerres o més de centre lliberal. Anar junts no significa anar agafadets de la mà, si no en la mateixa direcció o com vulguin, però es tracta d'avançar.Creieu-me. No en dubteu.

La unitat, quan suma, suma, i quan no suma, resta.

És com a mínim paradoxal que els defensors a ultrança de la llista unitària com a camí infal·lible per a assolir la majoria independentista reprodueixin el mite unionista: “Mejor Unidos”. Voilà. Sense més. Tal i com fa l’unionisme, es repeteix estèrilment, sense un rerefons argumental genuí, que la unitat és inherentment positiva. Així, la teoria de la llista unitària ve a dir que la unitat de tot l’espectre independentista sota una mateixa llista electoral és l’estratègia més efectiva, la que optimitza el vot independentista. Hi ha, sens dubte, una raó poderosa per a sostenir que la llista unitària és idònia: el camí del reconeixement internacional seria segurament més senzill si fos només un el grup parlamentari que votés a favor d'una hipotètica declaració d'independència. Cal, però, matissar aquesta lectura. A l’hora de la veritat, el que de debò comptarà és el nombre i percentatge total de diputats favorables, siguin del color polític que siguin. No oblidem que la “majoria extraordinària” per a un únic partit polític (o llista única en aquest cas) ja va ser demanada a les darreres eleccions i s’ha palesat que tot i no assolir-se aquesta majoria, l’independentisme ha continuat el seu pas incessant gràcies a un bloc parlamentari incontestable. També així ho ha entès la premsa internacional. La unitat, per tant, no necessàriament ha de ser en seu electoral, sinó que també pot manifestar-se a través del Parlament, i per descomptat, en l’esfera social. L’objectiu és clar, aconseguir el màxim nombre d’escons independentistes per tal de depassar la majoria absoluta. Quants més escons, més legitimitat per a declarar la independència. Si es tracta per tant d’obtenir una majoria independentista sòlida i com més àmplia millor, la tàctica de la llista unitària no acaba de ser prou convincent. La unitat perquè sí, perquè toca, no sempre suma. Un cas paradigmàtic d’aquest principi el tenim a casa nostra, Convergència i Unió, Mas i Duran i Lleida: dos partits, un dels quals resta un bon grapat de vots a la coalició. Seria també aquest el cas d’una llista unitària? Podrien els polítics de CiU restar vots al conjunt? L’existència d’un cert ressentiment pusil·lànime i massa sovint visceral cap a CiU, és un factor a considerar. El discurs fàcil i superficial sobre les retallades existeix i ha impactat profundament en certs sectors de l’esquerra nacional. Una llista unitària no farà desaparèixer màgicament els recels cap als polítics “de dretes”, “neoliberals”, que la composin, fins al punt que més d’un independentista pot abstenir-se de votar-la. Els casos de corrupció a l’entorn de CiU, per bé que amplificats exageradament pels mitjans de comunicació espanyols, tampoc ajudarien a fer seductora la llista única per a aquest sector de l’esquerra. No és un panorama ideal. Per suposat que una llista unitària seria desitjable, però el “si s’hi presenta X, jo no els voto” existeix. No es pot caure en la ingenuïtat de negar-ho. Més en un context previsiblement marcat per la irrupció de Podemos, que insistirà, amb altes dosis de demagògia i simplisme i amb tot l’aparell de l’Estat al darrera, en el discurs anti-CiU. La presència de personalitats independents a la llista única difícilment pugui contrarestar el rebuig frontal a CiU d’aquesta esquerra iracunda. No ens equivoquem, el gran risc no és no aconseguir la llista unitària, sinó que la manca d’una alternativa d’esquerres alimenti Podemos. Es podria dir que la CUP ja ocupa l’espai sociològic de Podemos, però és evident que les diferències entre ambdós partits són substancials i fan improbable la neutralització del partit que en Lara imposa subtilment com a esperança de regeneració d’Espanya i com a alternativa a la independència. El que cal buscar no és només la consolidació del vot independentista, sinó la seva expansió. Una llista unitària no garanteix aquest efecte, sinó que pot resultar en un estancament fatal. No cal dilapidar esforços en intentar convèncer els votants del PP o de C’s, però dins sectors importants del PSC, d’ICV-EUiA, de Guanyem o de Procés Constituent, on les promeses federalistes troben cabuda (i on hi ha veritable ràbia contra CiU), hi ha molta feina a fer. En aquest sentit, difícilment una llista unitària pugui ser una eina eficaç. Es tracta justament de convèncer aquests grups, més tots els potencials votants de Podemos, i és raonable pensar que no es deixaran convèncer si tenen a mà la crítica fàcil a la llista única per incloure personalitats que segons el seu parer, representen la “casta”. L’èpica i la transcendència històrica del moment potser la facin atractiva, però una lectura pragmàtica de la complexa esquerra catalana indica que la llista unitària por ser quelcom del que ens podríem penedir. La unitat, quan suma, suma, i quan no suma, resta.

Ara us proposo que Catalunya es conecti a la xarxa democràtica europea.

Actualment l'Estat Espanyol està funcionant gràcies a un generador que funciona amb gas-oil, que paguem els catalans i, a més a més, ens envien el fum a nosaltres. Ara ens proposem que Catalunya es conecti a la xarxa democràtica europea i és fàcil d'entendre que per connectar-nos al món civilitzat necessitem tenir les estructures pròpies d'un estat. Això no s'improvitza i requereix el seu temps. També s'ha de produir una desconnexió per passar del gas-oil a la nova xarxa de països amb millor qualitat democràtica. Aquesta transició del model de funcionament antic al nou model que suposa una regeneració democràtica implica aquesta desconnexió que només la podrem sostenir a base d'una ferma, decidida i generosa unitat d'acció. Ara ens cal molta, molta generositat pel bé del país i posar en un segon terme els partits, les ideologies i els dogmatismes. Ara és l'hora de l'eclecticisme, de valorar el millor de cada casa i saber trobar el màxim comú divisor. Hem de ser més sensibles a allò que ens uneix i deixar de banda les diferències. Pensem en quina ha de ser la millor unitat d'acció que haurà de gestionar la desconnexió que tant de bò pugui ser inferior a 18 mesos. Hem d'anar pensant en la futura Constitució Catalana. Hem de ser capaços de generar il.lusió en la mesura que entre tots, elaborem unes normes de joc vàlides per tothom, exactament, com en qualsevol joc de taula. O és que els d'esquerres fan servir unes normes i els de dretes unes altres? El senyor Santiago Vidal (aneu pensant com voldreu que sigui el seu monument), juntament amb altres companys seus, ha començat a desplegar l'alfombra per on, necessàriament, haurem de passar. Tanta és la seva clarividència que en el suposat cas que acabi sent una realitat la llista unitària, amb polítics i la societat civil, degudament representada, podria ajudar a aglutinar TOTS els partits sobiranistes de l'arc parlamentari i també els extraparlamentaris. Jo entenc, que el President Frontissa ha de ser el molt honorable President Mas perquè és així com funciona el joc de les cadires i, sense embuts, li ha tocat a ell liderar el procés. Ell hi era quan la música ha deixat de tocar. Tot i així, si tots aquells que s'autoanomenen d'esquerres no en tenen prou en haver sentit dir al President Mas que no es tornarà a presentar, podríem proposar al senyor Santiago Vidal que en la mesura de les seves possibilitats, pugui ser l'element catalitzador que mantingui aquesta unitat d'acció. La unitat d'acció és la clau de volta que es necessita per fer front a les traves de tota mena que encara estan per arribar. És important i hi ha criteris d'urgència en poder construir aquesta atmòsfera d'entesa que ens involucri a tots i refer la il.lusió per una unitat d'acció de tots els partits sobiranistes i la societat civil degudament representada. Si no, haurem de demanar al senyor Santiago Vidal, home de seny, que pugui fer aquest paper d'aglutinador. Creieu-me. No en dubteu.

Fem com a Polònia , on la llista única, Solidarnosc va donar un exemple a nivell mundial d’unitat....

Vist que endeguem una setmana molt important ( més del que sembla), voldria fer només recordatori de coses que estan passant i que penso que s’han de denunciar.
Primer parlaré de la proposta paraigües:
Crec que ja ningú té cap dubte que és la pitjor opció seguint la llei d’Hondt ( es perden escons), tot i els blogs que van aparèixer dient el contrari falsejant, fins i tot dades... També La Vanguardia es feia trampes al solitari dient que la llista única no sumava ( als espanyolistes no els interessa en absolut), i restaven a la llista única 150.000 vots de gent de CiU que no era independentista ( com si aquests 150.000 anessin a votar a CiU en una llista paraigües )... En definitiva trampes al solitari d’uns i altres, uns perquè a Espanya no interessa una llista única perquè garanteix la victòria del sobiranisme i d’altres.... M’estimo més no dir-ho..
És evident que, en una llista paraigües on el posterior govern s’ha de formar en funció del resultat, totes les llistes sobiranistes tindran una important guerra pels vots entre els uns i els altres. El que ho negui o no té ni idea de política o no l’interessa, per algun motiu que m’estimo més no dir.... Ja pot dir el Sr. Junqueras que, per exemple, ell no va atacar a CiU a les europees... No, personalment, no..
Però tota la militància s’omplia la boca de dir: Vota a ERC i no a CiU perquè a CiU no son independentistes, en Mas no ens portarà a la independència, etc, etc, etc... Suposo que ho recordeu... I no parlo de guerra bruta. Parlo del que es habitual quan hi ha unes eleccions i es va per separat.
És evident que si hi ha una persona indecisa sobre el procés d’independència, s’hi sumi si realment hi ha unitat entre totes les ideologies i no baralles que és el que vaticina una llista paraigües. O algú es pensa que una persona indecisa de les anomenades esquerres ( jo no crec ni en esquerres ni en dretes) triarà a ERC només perquè son d’esquerres?... Evidentment no.. Però sí té més números de votar a una llista de país on estiguin totes les sensibilitats representades i li puguin fer veure que la manera de canviar el país es votar sí a la independència...
Tots els casos al mon en processos com aquest han tingut un mateix sistema: Llista única. De fet, un de vosaltres em deia que fes un article aportant els casos de llista única al mon i em donava l’exemple de Polònia ( Un país que, per cert, conec molt i molt bé), on la llista única, promocionada pel poble mitjançant Solidarnosc a donar un exemple a nivell mundial d’unitat....
Un bon amic escocès em deia fa dues setmanes que si els catalans estem bojos: “ Teniu més recolzament del poble del que nosaltres teníem, teniu tots els arguments del mon per a no seguir a España, cosa que nosaltres no teníem ( hem de recordar que Escòcia, al revés que Catalunya, rep diners de UK ) i algú proposa que aneu en llistes separades? Esteu bojos si realment voleu la independència”... Més clar aigua.
I ara vaig als pressupostos...
ERC n’ha dit de tots colors. Durant el mes d’Octubre recolzava els pressupostos si el President avançava les eleccions ( fixeu-vos que dic eleccions i no plebiscitàries perquè és tal i com es va dir reiterades vegades).
Degut a que gran part del poble va identificar com un gest d’estratègia partidista el tirar-se enrere amb el 9N ( tot i que després s’hi van reincorporar al veure com anaven les enquestes), es canvia d’estratègia i es busca un altre plantejament.
Ara es parla de prorrogar els pressupostos. Encara recordo els dos primers cops que ho van dir i com van reaccionar quan se’ls va preguntar si es que no volien la paga extra pels funcionaris o si no volien incrementar les partides socials... Sortida per la tangent sense saber que respondre.
Però ràpidament, decideixen el què dir. Si es prorroguen els pressupostos
igualment es pot fer tot això de la paga extra i d’incrementar les partides socials.... Però es clar, també els està sortint malament, perquè, fins el dia d’avui, no hi ha hagut cap administració que tenint quelcom com a objectiu, no ho pressuposti i després faci un increment de crèdit.... Cap.. Així que, perquè no ficar-ho al pressupost?.
La resposta de la Marta Rovira em va semblar d’allò més divertida. Hi ha 2.500 milions que ballen perquè depenen de pactes amb l’estat o venta d’actius i si aprovem els pressupostos, després tindrem un problema per dur-los a terme.....
Sra Rovira, em sembla que insulta als catalans quan omet el que va passar fa un any.. Vostè recorda quants diners ballaven a finals de 2013 per arrodonir el pressupost de 2014? 3.205 milions d’euros... Llavors no eren problema i ara sí ho son 700 milions menys.... Per cert, oi que el Conseller Mas Culell va aconseguir quadrar el pressupost del 2014 ? Perquè no ho hauria de fer amb 2.500? .... És evident que les justificacions fan aigües per tot arreu
Això sí, seguim demanant eleccions amb llistes separades el més aviat possible...
Com deia el meu amic escocès que no entenia res del que està fent ERC: “ Ho teniu a tocar i ho esteu fent malbé vosaltres mateixos, així mai sereu independents