Hoy querría hablar de los partidos que están en contra de la independencia.

Hoy querría hablar de los partidos que están en contra de la independencia.
Podemos: Mientras estaba en el vagón de cola defendiendo la democracia estaba de acuerdo con el derecho de los catalanes a ser independientes. Ahora, al estar en puestos de Champions ya no están de acuerdo. Este partido, además de certificar que es completamente demagogo, es el claro ejemplo de que nadie va a cambiar España. Quien sube se adapta.
PSC ( para mi es PSOE): Empezó con una apuesta de Pere Navarro completamente demagoga que ni él mismo se creía y que en Madrid no le daban apoyo. Con Iceta, el PSOE, propuso el cambio de la Constitución en el Congreso con una respuesta negativa al respecto. Esa presentación era para mostrar una cara amable con los españoles de que intentan negociar el tema catalán, pero es la constatación de que la tercera vía no existe para Catalunya. Seguirán defendiéndola diciendo que el culpable es el PP, que será su argumento in secula seculorum. Es una fórmula para engañar a la gente, si necesitas el apoyo del PP y te ha dicho que NO, busca otra alternativa.. Pero la otra alternativa es la independencia y al PSOE no le interesa.
Ciutadans: Es el gran beneficiado españolista, sólo tiene que gritar y salir por la tv con un discurso claramente demagógico acusando continuamente de corrupción y mala gestión. Curiosamente, es de los pocos partidos que, sin gobernar tiene causas abiertas entre sus miembros y hace 3 semanas presentó una propuesta en el Parlament de que se tenía que solicitar una nueva financiación ( con 2 años de retraso con respecto al resto de partidos), reconociendo que el problema no es la gestión actual sino que España se queda con más dinero de la cuenta...
PP: El hecho de que pase en la encuestas de 19 diputados a 9 es la constancia de lo mal que lo están haciendo en España y también en Catalunya. Alicia Sanchez Camacho llegó a prometer que vendría de Madrid con un pacto fiscal, reconociendo que el problema en Catalunya existe, que es un problema de que España se queda demasiado, y volvió con un NO rotundo y con un discurso de aquello más gracioso " El Gobierno, mediante el FLA, ayudará a Catalunya", es decir, el dinero que os quitamos, os lo prestamos a un cómodo interés... Así van en las encuestas.
Viendo el panorama, viendo que todos los partidos han pedido, de una forma u otra una mejora de la financiación para Catalunya. Partidos que están en la oposición, pero si lo piden es porque el problema es grave. Y si lo piden están reconociendo que el problema no es de gestión en Catalunya sino que es un problema de que España se queda demasiado.
Pero España, con la deuda del 100% del PIB, nunca dejará este expolio con Catalunya, irá a más, a no ser que reclamemos la independencia pacífica y democráticamente. En caso contrario, este ahogo irá a más para los catalanes..
Pero mi pregunta sigue siendo... Estos catalanes que dan apoyo a estos partidos... Porqué no lo quieren ver?... Simplemente viendo que todos reconocen donde está y problema y que España no dará jamás solución , hay más que suficiente para querer la independencia.

Necessitem una amnèsia temporal urgent, que ens permeti ser objectius i prou.

Realment ens adonem del moment històric, que potser mai mes tornarà a succeir? Aquest obstacle es tan gran que si tota la societat partidària de la llibertat de Catalunya no fa pinya, el castell no serà prou alt per saltar-lo. Estem cecs? Som curts de vista o de gambals? Encara penseu companys que independència l'obtindrem nosaltres? Serem l'instrument: votarem i manifestarem el nostre anhel, pro el reconeixement de l'estat Català, dependrà definitivament de la resta de paisos democràtics, després de no poques discussions, Espanya inclosa. Quan els governs posin sobre la taula la balança, necessitarem defensors de la nostra causa, i aquest son els que realment hauran de haver entès sense cap dubte una seria de missatges clars i entenedors: que el govern espanyol no ens deixi altre alternativa, voluntat democràtica clara sense cap mena d'escletxa mostrant una unitat total i transversal, deixant al marge tot partidisme, per que si detecten la mes mínima intenció de fer política de vol baix, saura acabat. Serietat, molta serietat, tindran d'estar convençuts que Catalunya serà un estat factible, que compleixi els seus compromisos econòmics i treballi per mantenir els requisits europeus en democràcia, llibertats i benestar social. Algú pensa que els interessarà als estats d'arreu, les polítiques a curt plaç del nostres representants polítics, o el que pensem en aquestes tertúlies tots nosaltres, articulistes inclosos? Enfront la magnitud de l'empresa que ens ocupa? Recordo les paraules del President Tarradellas .."no es pot fer el ridícul".. Aquestes paraules dites en el context actual son vigents pro pobres. Podríem afegir: no val la ingenuïtat, o fer-se un gol en pròpia porta, o directament no fem l'idiota. Davant obstacles tant alts la política tradicional no te força, es estèril per assoli aquests objectius. Les cadenes son massa fortes, tots som necessaris en número i actitud La política partidista viu de governar convencen als ciutadans, amb promeses que poques vegades es compleixen, o fent oposició per destruir la imatge de l'adversari acusant-lo la majoria de les vegades de incompliments que també ells mateixos incomplien en el seu torn. I tot amb l'objectiu de tornar a governar, amb lo que això representa per el partit (càrrecs, sous, etc). Aquest bucle es el mes semblant al dia de la Marmota, pro amb dues o tres Marmotes. Els francesos no van alliberar-se dels Nazis durant la segona Guerra Mundial fent allò. La resistència francesa agrupava faccions de diferents ideologies, pro cap manifestar el seu posicionament polític fins fer fora de França als invasors. Proposo a tothom fer un exercici mental de pensar com actuaríem si fossim envaïts per forces estrangeres (que ho som) que pretenguessin sotmetre'ns (que ho estem) com a poble, i espoliar-nos tot el que poguessin (que ho fan) En circumstancies tan dramàtiques seriem nosaltres els herois alliberadors, el poble i la seva força conqueriria la victòria i la llibertat, sacrificant el propi benestar per recuperar la dignitat i la llibertat de governar la nostra terra. Per a les hores, els ciutadans tornar a escollir els nostres representants per governar en base a les seves idees singulars, per les quals els escollim democràticament. Personalment després de reflexionar, m'ha n'adono que ha arribat l'hora de mirar fixament endavant i no aturar-nos fins recuperar la nostra llibertat, que no ens podem permetre el luxe de fer el joc a interessos enrevessats que posen en perill el procés. Tenim d'aparcar-ho tot: sense miraments: bancs, corrupció, desnonaments, retallades, etc. Necessitem una amnèsia temporal urgent, que ens permeti ser objectius i prou. Esquerres, dretes, tripartit, cas Palau, bla bla, Res en perjudici del objectiu final. La generositat pot ser el bé mes preuat en aquests moments. Que Deu amb perdoni, pro jo em faria fins i tot soci del Madrid (el que durés la reconquesta) Per que sense aquest assoliment, darrere no hi ha res, ni polítiques socials, ni lleis contra la corrupció, ni normatives bancaries, etc. No siguem badabadocs, la vara de mesurar dels paisos de Europa serà molt exigent, i ara toca començar a demostrar el nostre talant i de quin material estem fets, si sabrem lluitar amb eficàcia, rigor i determinació, deixant de banda les inèrcies, tarannàs i polítiques associades, a situacions que res tenen a veure amb la creació d'un nou estat, que a més representa l'esquinç d'un Estat soci. Els governs de la restat del mon, no reconeixeran mai un poble (i això ho som tots) que no es capaç de centrar-se en lo rellevant i en exclusiva, que sota al meu parer mostri: 1- Moviment transversal: Unió de tots, sense tenir en compte cap mena de diferencia social, racial, política, etc 2- El discurs electoral: només te d'estar centrar en el objectiu de fer fora l'invasor. La gent sense sostre, la pobresa infantil, i altres greus problemes desapareixeran si fem una campanya electoral clàssica? NO, i tots ho sabem. 3- Quan es far una programació en qualssevol mena d'àmbit, el primer es assenyalar l'objectiu final, i s'estableix una estratègia, formada per objectius parcials a complir, com esglaons que et porten al cap damunt de l'escala, que en virtut de l'eficàcia seran: els mínim possibles, assumibles amb els mitjans disponibles, clars i entenedors. Sota el meu parer ningú pot discutir la determinació del Sr. Mas en aquest camí. Al menys amb la meva actual amnèsia, no he vist a ningú tenir des de l'any 2012, millor compromís, intel·ligència i valentia. Avui reconec ser un pecador, el dia avanç de la conferencia del sr. Mas, encara dubtava del seu ferm compromís (mes que res per els companys de viatge) Pro en descàrrec meu, estava disposat a rendir-me si el sr. Mas deia amb fermesa les coses que ves per on, va dir. Perfecte? doncs sota el meu parer no, en el seu projecte li sobra el darrer sufragi per que si es fa llista transversal amb objectiu , i guanya el SI per majoria, doncs la voluntat del poble queda escrita amb llum i taquigrafia. I ves per on l'idea del sr. Junqueras de fer mes llistes independentistes, en la que s'incloguin altres conceptes diferents al marge del SI, pot-ser faria imprescindible un últim referèndum esclaridor amb clau europea. Doncs vist el paisatge com està i desprès de sentir el sr Junqueres, la meva aposta ja es definitiva, no puc seguint fent el préssec, li dono tota la confiança sr. Mas, per que amés amb temo que no hi ha ningú mes amb la capacitat, actitud i estratègia de no fer-nos quedar com a idiotes, davant els durs examinadors. Nota: per no ferir a ningú cadascun pot pensar amb la paraulota que vulgui. Bon cop de falç

Els catalans que s'autoanomenen d'"esquerres".

Els catalans que s'autoanomenen d'"esquerres" no estan a favor d'una llista unitària per dogmàtics o bé per una qüestió de càlcul electoral partidista de baixa volada, una de dues, i cap d'elles és la més adient, tenint present l'excepcionalitat de moment. Sempre s'ha atribuit als ciutadants que s'autoanomenen d'"esquerres" el fet que siguin oberts de mires i això està molt bé, però la no acceptació d'una llista unitària, posa de manifest un dogmatisme excessiu que els traiex. Un dogmatisme i una inflexibilitat que en termes absoluts podria arribar a superar els del Papa actual, que no n'és tant, i fins i tot, els de l'antiga església. Els catalans que s'anomenen d'"esquerres" es pensen que només ells tenen sensibilitat per la gent més desafavorida i paradoxalment es manté aquest discurs des de posicions personals molt benestants. En qualsevol cas, els ciutadants que s'autoanomenen d'"esquerres" han de saber que la sortida a la crisi actual es farà aplicant mesures pensant en tots els ciutadants i en el bé comú, però no perquè siguin d'"esquerres", sinó que s'adoptaran aquestes mesures per la seva condició de ser socialment justes, raonables, solidàries i assenyades. Que els ciutadants que s'autoanomenen d'"esquerres" sàpiguen que la seva contribució a la història de la Humanitat ha estat cabdal, tant pel que fa a drets sindicals, laborals, del dret a les dones a votar i a introduir-se en el món laboral, a l'acceptació de la homosexualitat, al respecte pel medi ambient.... però es dóna el fet que ara, molts governs que no s'anomenen ecologistes, incorporen, amb naturalitat, reivindicacions que amb molta convicció i de forma heroica, defensaven, per exemple, els Verds alemanys. Tanta és la grandesa d'aquesta aportació que no sempre hi ha un reconeixement explícit. Sense la necessitat d'haver de donar un sentit teològic als moments que ens toca viure, cal tenir present que a voltes ens cal morir per tornar a renéixer. Això, per exemple, tots els ciutadants que us autoanomeneu d'"esquerres" li podríeu haver preguntat a tothom i us ho hauria explicat molt bé. Com s'entén que des de les CUP es pugui arribar a dir que si anem junts amb el President Mas representarà la defunció de les CUP? Això fa esgarrifar i preocupa. En primer lloc, per dogmàtics i per excés de prejudicis i en segon lloc perquè si això respòn a un càlcul electoral de supervivència partidista no s'està fent un bon servei al país. Quina vergonya aliena es pot arribar a sentir per aquell votant indecís que a la seva cara i davant de tothom dius públicament que no pots anar a la llista unitària perquè si no et deixarien d'estimar. Vaja, que d'honestedat, ben poca. Qui no faci seva l'excepcionalitat del moment i que ens obliga a desposseir-nos dels dogmes que ens empresonen, no serem capaços de fer el darrer salt final que no admet ideologies. Si us plau, sense manies i sense escarafalls, sense dogmes i sense prejudicis, com si fóssiu autèntics homes d'estat, sigueu generosos amb el vostre país i honestos amb la vostra gent. No els volgueu retenir negant la unitat. Ciutadants que us autoanomeneu d"esquerres", si realment voleu contribuir a transformar el país doneu el braç a tòrcer, sigueu generosos i pacteu una llista unitària i aquest esforç de sacrifici serà valorat per tots els indecisos que heu menystingut. La independència és una oportunitat d'or per fer renéixer un país que entre tots haurem de definir, però per aconseguir-ho, tots els ciutadants que s'autoanomenen d'"esquerres" heu de ser generosos, més humils i menys dogmàtics precisament perquè es pugui dir que el futur Estat Català estigui impregnat de les vostres propostes en tant que justes i assenyades. Creieu-me. No en dubteu.

JA HI TORNEM A SER..... de Joan Carretero Grau.

El passat dia 2 de desembre el president d'ERC sorprenia i donava un gran

ensurt a un bon gruix de la ciutadania catalana amb una conferència/classe

magistral on desgranava, un cop més, l'essència de la doctrina que s’ha anat

condensant al llarg dels anys en aquest partit. No cal pas dir que alguns no teníem cap mena de dubte que aquesta performance aniria d’aquest pal.

ERC ha esdevingut un partit on el substantiu és Esquerra, l'adjectiu és

Republicana i l'adverbi circumstancial de lloc és Catalunya. Per aquesta visió

de la realitat fou elegit President de la Generalitat José Montilla i per aquesta

ideologia va ser rebutjat, dimarts passat, el full de ruta d'Artur Mas.

La pluja fina i el patriotisme social que varen propugnar Carod i Puigcercós

no varen ser una excepció en el camí, sinó que són el paradigma d'ERC. Per

aquest partit, com va quedar absolutament palès l'altre dia a Barcelona, l'eix

dreta/esquerra és l'eix que ha de vertebrar l'acció política a Catalunya, també

a la Catalunya autonòmica.

Qualsevol persona que s'apropi a la realitat catalana, amb ulleres de veure hi se n’adona immediatament que, a Catalunya, no es poden fer polítiques

de cap mena, ni de dretes ni d'esquerres. Amb un pressupost intervingut, uns ingressos fonamentalment recaptats per una administració enemiga i unes

despeses fixes i financeres impossibles de ser assumides per una administració autonòmica que no pot legislar fora del marc espanyol, que

l'escanya.

Que, a les darreries del 2014, un pretès líder independentista digui que no

pot anar en una llista unitària per una qüestió ideològica, sense cap mena de

dubte, és un insult a la intel·ligència dels milions de ciutadans que s'han

mobilitzat cada vegada que han estat convocats.

Malgrat aquest entrebanc, tanmateix, no es pot defallir i cal empènyer per

aconseguir que els que dirigeixen aquest històric partit canviïn el rumb i es

posin a disposició d'una causa que exigeix determinació, coratge i

generositat.


Joan Carretero Grau.

A veure si desperteu que tenim pressa !!!

A veure si ens aclarim: El nivell d'enfrontament amb l'Estat està a les baceroles, pero plantejar el primer 9-N com el moment de ruptura total, hauria estat (després de l'experiència), una cremada. El nou-nou-N ha provocat que el President i conselleres, estiguin imputats per causa penal, i que la consulta no tingués les garanties suficients per ser acceptada internament ni internacionalment. Pero demostra l'èxit de l'unitat en utilitzar els instruments que tenim a mà. Ha demostrat l'unitat "practica" de l'independentisme. El President ha dit, per si algú no ho recorda, que convocaria "eleccions" per convertir-les amb un referendum, que si no, no valia la pena. Es a dir, no son unes eleccions, com s'entesten a dir els partits, en especial ICV i ara ERC, que en canvi tenen la consulta a la boca a tothora. No son unes eleccions i menys, "normals". Únicament així, té sentit la llista unitària que demana el President i la majoria de 50+1 exigida en els referendums. Sembla que no es vol veure i la "partiditis" ha sortit a relluïr amb tota l'explendor possible, sobretot per part d'aquells que arrisquen la poltrona. Dic això, perque el que fa el President, es demanar al "seu" partit polític (amb la corresponent "desolació" dels seus diputats), que no tenen poltrona durant 18 mesos, a fi efecte de construïr estructures d'Estat i donar la cara a les agressions que de segur, vindran de l'Estat. A més propossa anar l'últim per demostrar que no son unes eleccions, sinò el referendum que no ens permetra mai l'Estat. A veure si això son unes !"eleccions" normals!!! Ja sé que la gent de la CUP estan en un altre òrbita i tenen perjudicis insuperables (que no vull valorar), malgrat que l'únic objectiu de la llista unitària sigui anar per la independència ( i quin programa "social" es pot fer en 18 mesos?). Sembla però, que d'altres, prefereixen un president nominalment independentista, en un esquema on dins i fora del país, considerin un procés electoral "normal", on el procés per la indepèndencia, entri de ple en el joc partidista abans d'exercir-se! Quins collons d'autonomistes independentistes que tenim!!!. I damunt ens parlaran de la DUI com a sortida de l'acord de les forces polítiques!. Amb joc partidista hi ha DUI?, Vinga home, a enganyar Deu! Es una contradicció demanar un altra volta al referendum que tenim mitjançant les pròximes eleccions. En això estic d'acord amb Junqueres, pero únicament si les eleccions son el referendum! Si son per fer partidisme, no hi ha cap garantia de res! Una cremada!. Si no es un referendum i no hi ha d'haver segona volta (sic), a qué bé doncs voler un "govern d'unitat" despres de les "eleccions"? O es vol el Govern d'unitat perque es pensa que es guanyaran unes eleccions "normals"? Més partiditis!. I no em vingueu amb el tema "social". Si es vol la revolució per això ja hi ha la CUP i tots els seus perjudicis (que no entro a valorar). El que no té sentit a aquestes altures i coneixent a l'adversari, que es consideri que la "llista única" no es social..... Quins recollons! Potser es tracta de fer unitats entre feixistes i comunistes? Collons, que no es tracta de fer pactes Molotov-Ribbentrop, ni fer bones les paraules dels adversaris respecte al caràcter del nostre moviment! Collons, que no son homogenis, que no som uniformitzadors, que no som de pensament únic! perquè algun ingenu, no sàpiga que ens ho diuen precisament per impedir el nostre objectiu? Apa, vinga, que ja som grandets.....Aquests dies sento a tots els unionistes, a tots els filiprims i a tots els que no volien ni volen la independència, cagar-se en la llista unitària. A veure si desperteu!

Senyors d'ERC: Catalunya no es vostra, no en sou vosaltres els hereus, som nosaltres, el poble CATALÀ.

Encara que ERC em cau bé, he d'admetre que mai arribarem enlloc amb aquesta colla de barroers. Ja en el seu moment van preferir pactar amb socialistes i ciclistes de saló per deixar Catalunya set anys a les fosques mes profundes. I ara volen un control de l'Estat Català per fer-lo seu a qualsevol preu. No va així, senyores i senyors d'ERC: Catalunya no es vostra, no en sou vosaltres els hereus, som nosaltres, el poble CATALÀ. Fins ara, el poble hem anat fent la nostra feina, ens hem manifestat, ens hem unit, hem escrit, hem comunicat, hem fet campanya, hem estat voluntaris i moltes coses mes aportant el nostre gra de sorra; i ara, us toca a vosaltres fer la vostra feina que es portar-nos a bon port, el port que hem triat la majoria, que es el poder administrar-nos nosaltres mateixos sense d'ingerència de governs forasters. Si no ho aconseguim per que vosaltres no us poseu d'acord i no sou capaços d'anar junts, com una pinya, haureu destrossat el vostre País, el nostre País, Catalunya. Creieu me que la història us ho demandarà i el poble no es quedarà creuat de braços contemplant la vostra estupidesa. Per una vegada a l'història, sigueu sensats i trenqueu amb la tradició de anar cada un pel seu costat.

 La conferència de Junqueras va anar d'ambició personal i de partit. No sabia ni com explicar això de les candidatures amb paraigua (ridícul!), Junqueras i els d'ERC es pensen que guanyaran i ens ho arreglaran tot. És hora de que baixin del burro perquè la gent se'n va adonat de que no serveixen per portar-nos la independència; actuen com mules i sense cap tàctica. President Mas tingui compassió de tots plegats i ens porti a la independència. I que consti que jo sóc convergent, però encara no m'he begut l'enteniment.

Els d'ERC no serveixen per a la política. Segurament són bons agitadors, però no saben ni exercir la política ni menys encara gestionar l'Admninistració. Ho vam veure durant els anys 80, en que van guanyar molts ajuntaments i els van treure a empentes per dolents i sectaris. El ridícul show d'en Carod cridant "tenim la clau" i la penosa trajectòria dels dos tripartits abona aquesta teoria. I la frustrant línia de la dutxa escocesa que està practicant en Junqueras ho confirma definitivament: ERC no vol la independència real de Catalunya. ERC no vol "donar blat". El que vol es "lluitar per la independència", és a dir, "prometre". Ara acabaran per ficar la pota de nou fins a la "cadera" de nou. Llàstima. Una altre oportunitat perduda. Haurem d'esperar 300 anys més??

L'endemà de la independència de Catalunya.

1) SOBIRANIA FISCAL. Fer una crida a l’exercici de la sobirania fiscal efectiva en una data
coincident amb la liquidació d’impostos. Hauria de ser, doncs, un dia 20, prefixat amb
anterioritat, en què la ciutadania, les administracions públiques i les empreses catalanes
haurien de fer el pagament a la Agència Tributària Catalana, preferentment, coincidint amb
les liquidacions trimestrals. Cal, però, entendre que la crida feta per les Institucions
catalanes no comptaria amb un seguiment del 100% i caldrà combinar-ho amb la resta
d’accions. Els pressupostos generals de l’Estat espanyol preveueu pel 2015 65.332M€
d’ingressos en concepte de IRPF i 32.529M€ en concepte d’IVA. El pes de l’economia
catalana sobre el total del PIB se situa al voltant del 20%. Aconseguint un 50% d’efectivitat.
2) SEGURETAT SOCIAL. Aportació de les cotitzacions a la seguretat social dels treballadors
públics de la Generalitat i les administracions locals de Catalunya al Sistema Català de
Pensions.
3) EMISSIÓ DE DEUTE SOBIRÀ CATALÀ. Subscrit pels propis catalans, amb un termini de
retorn de dos anys. Aquest model d’endeutament, sustentat pels propis nacionals, ens
aproparia als models de països com Itàlia o el Japó on el deute de l’Estat és, sobretot, en
mans dels seus nacionals. Aquesta característica incrementa la Independència/Sobirania
real de l’Estat. El total de dipòsits a l’Estat espanyol, en entitats financeres, (no tenint en
compte aportacions a fons d’inversió, comptes corrents o actius líquids, etc...) a gener de
2014 ascendien a 740.000M€ i al voltant de 200.000M€ en entitats no financeres.
Presumint que la societat catalana representa al voltant del 16% de la població de l’Estat
espanyol i assolíssim un èxit del 35%. Aquesta mobilització d’actius implicaria una reducció
de la solvència bancària i una baixada dels ratis de solvència de les entitats espanyoles que,
cal no oblidar, tenen la garantia de l’Estat del Fons de Garantia de Dipòsits. Generaria, per
tant, un incentiu a la negociació del Regne d’Espanya.
4) EMISSIÓ DE DEUTE SOBIRÀ CATALÀ. Subscrit per entitats financeres estrangeres. Aquesta
emissió d’endeutament és de més difícil quantificació per la necessitat d’establir
negociacions amb els Mercats financers o Estats que negociïn finançament a canvi de
negocis estratègics amb la futura Catalunya. Per tal que la dita emissió sigui exitosa cal aportar en garantia actius de la Generalitat i concessions de serveis o
infraestructures que passin a ser de titularitat de la nova Catalunya.
Cal, doncs, determinar un disseny d’aplicació de les estructures destinades a la recaptació
dels rendiments tributaris i les cotitzacions socials generats a Catalunya que garanteixi el
funcionament de l’Estat independent català, i la dotació de les prestacions públiques durant el
període immediatament posterior a la Declaració Unilateral d’Independència i fins que no es
concreti la situació definitiva del repartiment d’actius i passius entre el Regne d’Espanya i la
República de Catalunya.
L’aplicació de les estructures destinades al cobriment de les necessitats financeres i en
garantir el normal desenvolupament dels serveis públics a Catalunya també hauria d’implicar la
presa de control dels actius de titularitat estatal a Catalunya, sens perjudici dels acords de
repartiment que es puguin adoptar amb l’Estat espanyol amb posterioritat els quals ja han de
pressuposar el reconeixement de la sobirania catalana per part del Regne d’Espanya.
4.1.2. Estructures que assegurin l’obediència al nou Dret català
Per al projecte de creació de l’Estat independent català és imprescindible assegurar la
presència de les estructures coactives presents a qualsevol Estat que promoguin l’obediència al
Dret de tota la població i que es trobin en condicions d’assegurar la independència de la nova
entitat sobirana.
Un element de credibilitat de les forces polítiques que concorrin als comicis amb el
compromís de declarar la independència consistirà en que també es comprometin al gestionar el
reforçament i en el seu cas la creació d’aquests elements coactius (aparell judicial i administratiu i
les forces de seguretat) que assegurin el control del territori i la seguretat de la població i el
funcionament dels serveis públics essencials durant els moments immediatament posteriors a la declaració d’independència. El manteniment de l’ordre públic és la funció substantiva de l’estat i
les amenaces al mateix poden ser la causa més important de deslegitimació del procés.
Tenint en compte que d’acord amb el plantejament inicial i després de l’experiència del
darrer cicle polític la secessió catalana sols podrà ser unilateral, les forces polítiques partidàries de
la independència han d’oferir en primer lloc un programa detallat d’organització de serveis per
desplegar aquella acció pública fins el moment exercida per l’administració de l’Estat espanyol:
notòriament organització d’un servei d’administració de justícia i d’un servei de seguretat.
En aquest sentit caldrà perfilar les relacions dels nous cossos amb les estructures
administratives existents i reservar la dotació financera necessària per assumir les tasques dirigides
a la creació i consolidació de l’Estat.
4.1.3. Estructures diplomàtiques i d’estratègia de política internacional
 En el context de la declaració d’independència l’objectiu prioritari de l’acció exterior catalana
ha de ser el d’obtenir el reconeixement dels altres Estats i, en cas que s’estimi convenient per la
ciutadania i per les institucions de la República de Catalunya, el de l’ingrés en determinades
organitzacions internacionals d’àmbit europeu i mundial.
 Sobre aquest darrer punt, cal dir que sobirania, entre d’altres coses, implica la lliure capacitat
de decisió de l’Estat independent pel que fa a l’establiment de relacions amb d’altres subjectes de
Dret internacional i la seva eventual integració (o no) en les diverses organitzacions de marc
regional o mundial, en aplicació de la Convenció de Viena de 1978 sobre successió d’Estats en
relació als tractats internacionals. 4.1.3.1Nacions Unides
Pel que fa a la qüestió concreta del reconeixement en relació a la concurrència de la
dinàmica de poder que opera en les relacions internacionals cal esmentar el particular cas d’accés
una organització internacional: Nacions Unides. Així, tot i que ingressar a Nacions Unides no és un
requisit per tenir la consideració d’Estat independent si observem l’evolució de les independències
esdevingudes en el curs de les darreres dècades veurem que aquest pas consagra l’aparició del nou
Estat.
Per a ser admès membre de les Nacions Unides la candidatura ha d’estar aprovada per la
majoria dels Estats de l’Assemblea General (molts dels quals, tal com ja hem posat de manifest
anteriorment, no són democràcies) prèvia proposta del Consell de Seguretat. La decisió d’aquest
òrgan és clau per sotmetre la votació a l’Assemblea i, en general, esdevé el filtre principal per
aturar candidatures que es troben mancades de suport polític, una mancança que es tradueix amb
la interposició d’un vet per part d’algun dels cinc Estats membres permanents en el Consell de
Seguretat: Estats Units, el Regne Unit, França, la República Popular Xinesa i la Federació Russa.
En essència, qualsevol candidat a esdevenir un nou membre de Nacions Unides li cal el vot
favorable, o almenys l’abstenció, de totes cinc potències, entre les quals hi trobem, certament, tres
democràcies (els EUA, Regne Unit i França) de partit únic (la República Popular Xinesa) i una
democràcia de molt baixa qualitat que frega l’autoritarisme (la Federació Russa).
Normalment, si la secessió s’ha produït de forma bilateral i negociada amb l’Estat matriu, i
l’emergència del nou Estat no afecta a cap interès polític cabdal dels cinc membres amb dret de vet
del Consell de Seguretat la candidatura es tramita sense obstacles. Però, com cal tenir present que
succeirà en el cas català, si la candidatura deriva d’una secessió unilateral cal saber conjugar els
interessos diplomàtics dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat per evitar el vet. En aquestes circumstàncies resulta cabdal desenvolupar una estratègia diplomàtica (i per
tant que els actors polítics catalans s’hi comprometin a desplegar-la) que trobi el suport polític dels
cinc membres permanents del Consell de Seguretat i, tenint present que tant la Federació Russa
com la República Popular Xinesa mostren poques predisposicions a reconèixer noves realitats
estatals derivades de la unilateralitat a causa dels problemes territorials que tenen dins les seves
fronteres, caldria trobar un esquer diplomàtic per convèncer-los en termes d’influència política,
social i econòmica a la Mediterrània occidental ja que tampoc l’argument de la majoria
democràtica que pugui recolzar la independència catalana és de suficient pes per a governs no
democràtics (Xina) o amb credencials democràtiques molt dubtoses (Rússia).
4.1.3.2. Unió Europea
Cap norma dels tractats de la Unió Europea no estableix expressament què passa quan una
part d'un Estat membre es constitueix en Estat independent. Per tant, s'ha d'analitzar cada aspecte
regulat en els tractats.
El primer que cal comentar és que la interposició del vet per part del govern espanyol a
l’accés a la Unió Europea significaria almenys el reconeixement de la secessió catalana. Mentre no
hi hagi aquest reconeixement Catalunya es consideraria encara integrant de l’Estat espanyol i per
tant amb el dret de la Unió aplicable a tots els efectes. La derogació del dret de la Unió en territori
català i respecte la ciutadania del nou Estat només es produiria si, a més del referit reconeixement
(i per tant, amb el dret de la UE aplicable durant les diverses fases de la secessió en l’escenari
unilateral) es modifiquen els Tractats Constitutius. Aquest fet es produiria sempre i quan els
catalans deixessin de tenir la nacionalitat espanyola. L'Estat independent català hauria de regular la
nacionalitat de la seva ciutadania. Així mateix, ens trobaríem amb tres casos diferents:
1) Catalans residents a Catalunya que tenen la nacionalitat catalana únicament després de
la proclamació d'independència.

professionals italians prestar-hi serveis sense traves.

Presa la decisió, per unanimitat dels Estats membres, d'expulsar la Catalunya independent

del mercat únic, l'Estat independent català pot establir els requisits, imposts i aranzels que li

plaguin, com ara gravar amb més imposts el BBVA que el Banc Sabadell, determinar que tota

empresa a Catalunya ha de tenir un mínim del 51% de capital català, que per a vendre a Catalunya

l'aranzel d'importació dels productes francesos és del 500% i els dels EUA o Rússia del 0%,

expropiar sense indemnització com fan l'Argentina o Bolívia, etc. Si ens expulsen, mans lliures.

Hi ha alternatives a la UE, sense perdre l’essència d’aquesta, com és l’EFTA (European Free

Trade Association), que és una organització intergovernamental per tal de promocionar el lliure

comerç i la integració econòmica amb la finalitat de beneficiar els membres que la composen.

Actualment en formen part països com Noruega, Liechtenstein, Suïssa i Islàndia. Els països que

conformen l’EFTA tenen la possibilitat d’establir tractats bilaterals o multilaterals amb Estats

membres de la UE, actualment 28 països, amb la qual cosa poden beneficiar-se dels mateixos

privilegis dels que gaudeixen aquests Estats.

D’altra banda, la lliure circulació de persones, béns, capitals, serveis i mercaderies,

mitjançant la supressió de fronteres, es coneix com l’Espai Shengen i és un dels grans avantatges

que ha aconseguit la UE. A part ha aconseguit el reforçament de fronteres exteriors, així com la

col·laboració transfronterera policial i judicial. A aquest espai també hi estan associats països no

membres de la UE, per aquesta raó també hi podria ser l’Estat independent català sense la

necessitat de ser-ne Estat membre.

Per tot això, no ens cal capficar-nos en formar part de la UE per poder gaudir dels privilegis

més tangibles, com són els plantejats, que es poden obtenir essent membre de l’EFTA i de l’Espai

Shengen. Aquest plantejament eliminaria el possible vet per part d’altres Estats.4.1.3.2.3 Institucions europees: la presència al consell, la comissió,

el Parlament, el TSJ, etc.

Per a integrar-hi la República de Catalunya cal una decisió dels vint-i-vuit Estats membres

per unanimitat.

4.1.3.2.4 Conclusions

L'endemà de la independència de Catalunya, tot continua igual quant a la moneda, i quant

al mercat únic mentre no ens expulsin per decisió unànime dels vint-i-vuit Estats membres; però

els nostres president, ministres, directors generals, etc. no aniran a les reunions de la UE mentre

no ho acordin per unanimitat els vint-i-vuit Estats membres.

Els interessa a tots i cadascun dels vint-i-vuit Estats membres d'arriscar les inversions i

exportacions a Catalunya? Li interessa a França, amb més de 1.400 empreses a Catalunya? A

Alemanya, amb més de 1.000? A Itàlia, amb més de 700? Al Regne Unit i els Països Baixos, amb

més 500 empreses cadascuna? Només el 2012 van invertir 2.614 milions d'euros a Catalunya: els

interessa que puguem blocar-los els capitals i beneficis? Volen un tracte privilegiat per a les 800

empreses americanes i 300 japoneses que hi ha a casa nostra, i discriminatori contra les empreses

dels Estats que no reconeguin la Catalunya independent?

Realment els interessa a tots els vint-i-vuit membres de la UE que un Estat independent,

amb 7,5 milions d'habitants i un PIB de 200.000 milions d'euros, sigui fora del mercat únic, amb

plena llibertat fiscal, comercial, política i militar? Volen que siguem un 'free rider'? Volen un Estat

espanyol membre amb un deute del 100% del PIB i un Estat independent català no membre amb

un deute del 25% del PIB?

No sembla que els altres vint-i-set hagin fet un pacte de suïcidi amb Espanya. Els Estats no

tenen amics permanents ni enemics perpetus: tenen interessos --aquests sí: permanents i perpetus--. No cal parlar de drets, democràcia i valors europeus. Parlem dels seus interessos, que

és l'única cosa que els importa, i és l'única que ens hauria d'importar als catalans.

Per altra banda, la decisió de si interessa als catalans continuar o no a la Unió Europea

l’haurem de prendre un cop siguem un Estat independent.

L'Estat independent català serà un Estat amb interessos, comerç i empreses comunes amb

altres Estats d’Europa i del món. S’han d’establir les relacions diplomàtiques i comercials de

caràcter bilateral o amb la incorporació a organitzacions supra-estatals.

4.1.3.3. Condicions de l’acció diplomàtica

En essència, del panorama descrit es desprèn que l’acció política dels actors catalans que

concorrin en unes eleccions amb el compromís de promoure la declaració unilateral

d’independència han d’assumir, igualment, el compromís de desplegar una acció diplomàtica

articulada al voltant de la lògica de dinàmiques de poder (i no tan sols a la mera invocació de

factors de legitimitat democràtica) per assolir el reconeixement dels altres Estats i, eventualment,

per promoure la integració del nou Estat independent català a les diferents organitzacions

internacionals on ens interessi ser-hi.

4.1.4 Estructures de telecomunicacions, energia i transport

A partir de la DUI, el Govern d’unitat nacional ha de garantir el subministrament de gas,

aigua i electricitat a totes les llars, empreses i dependències del territori. No és descartable que

l’Estat espanyol intenti sabotejar l’acció de construcció de país del govern català atemptant contra

les infraestructures, malmetent així la confiança dels ciutadans en el procés cap a la

independència. Es tindrà especial sensibilitat i atenció amb les persones que poden tenir dificultats

per assumir les despeses de les factures del subministrament. S’ha d’executar la llei catalana,

recentment impugnada pel tribunal constitucional espanyol, anomenada pacte per la pobresa5. La regeneració democratica

La ciutadania no s’ha allunyat de la politica, senzillament la ciutadania pateix desafecció per

a la politica tradicional. S’ha demostrat en les darreres mobilitzacions al pais que quan hi ha un

projecte realment il·lusionant, atractiu i participatiu, les persones s’impliquen.

Aixi mateix, des de Solidaritat Catalana per la Independencia proposem mesures sobre la

participació ciutadana, la transparencia i l’austeritat i la regeneració politica perque la ciutadania

s’apoderi de la politica, es a dir, que la politica estigui al servei del poble, pel poble i per al poble,

que es condició indispensable per estar en condicions d’assolir un Estat independent català al

servei del poble de Catalunya.

5.1 Fonaments per a la regeneració democratica, la transparència, la participació i

l’austeritat

Les organitzacions polítiques han de ser horitzontals en comptes de piramidals i les

direccions d’aquestes han de ser col·legiades. Cal que facin primàries, llistes obertes i els càrrecs es

limitin entre una o dues legislatures: aquests pilars són elementals per erigir una nova organització

política del segle XXI. Així se'n reforça la qualitat democràtica, es crea una nova cultura

organitzativa, flexible, transparent, canviant i cooperativa i es poden obrir autèntics debats al

conjunt de la ciutadania.

La partitocràcia entesa com a organitzacions de professionals de la política, que fan del

tacticisme la seva guia d'actuació, no tenen cabuda en el rescat de la democràcia. La regeneració

democràtica comporta que la ciutadania s'organitza perquè es compromet amb uns ideals, és a dir,

que una organització de ciutadans compromesos s'obren a la ciutadania perquè aquesta retorni a

la política la noblesa de la seva funció. D'aquesta manera, reafirmem el compromís de la política

amb la societat a la qual serveix.
 5.1.1 Eines per al desenvolupament de la regeneració democràtica.

Considerem que cal la regeneració democràtica de les institucions autonòmiques i

municipals a fi que la ciutadania s’apoderi de la politica de manera immediata i construeixi els

fonaments de la Nació de Catalunya.

1) S’ha de concretar el sistema d’eleccions amb llistes obertes. La votació única als partits

polítics i la confecció de les llistes en funció de les afinitats a les cúpules dels partits crea

desafecció i llunyania de la ciutadania amb la política. La possibilitat de crear un sistema

mixt, obert i territorial per a la representació i l’elecció dels càrrecs públics, aconseguiria

l’interès del ciutadà i la seva participació.

2) Limitació del temps de mandat públic. Els càrrecs de la presidència de la Generalitat i les

alcaldies de les grans ciutats han de tenir el mandat limitat a dues legistures. Cal renovar les

accions polítiques.

3) Limitar els càrrecs de confiança de les administracions públiques.

4) Fixar el salari dels càrrecs públics atenent al sentit d’homogeneïtat, d’equitat i

responsabilitat en l’acció directiva.

5) Elaborar una llei per impedir l’anomenat “portes giratòries”, on es determini un temps de

cadència entre l’exercici de càrrec públic i l’ocupació de càrrecs en empreses vinculades

amb l’administració.

6) Tota imputació judicial per corrupció implicarà el cessament temporal de les funcions

directament o indirectament associades.

5.1.2 Eines per al desenvolupament de la transparència i l’austeritat

El descrèdit i la sospita de corrupció dels polítics està instal·lada entre els ciutadans. És del

tot necessari que la Catalunya independent incorpori mecanismes de control per assegurar

l’honestedat de l’acció política en general i dels polítics en particular. Entre d’altres es poden citar: