Les empreses globals i els senyors feudals.

Certament a menys que l’economia no millori significativament al llarg del 2013, i es generi ocupació al 2014, el deteriorament pot ser encarà més gran, i els perjudicis per la societat poden abastar a tota una generació. Un fet que no és admissible, i que porta a preguntar-nos que més té que passar perquè els que tenen capacitat de reconduir les polítiques comprenguin que, si s’hagués injectat una dècima part dels 61.162 milions d’euros destinats a la banca al sistema productiu, i molt especialment a la Indústria, la situació quant atur i variació del PIB, fora radicalment diferent a la qual ara estem immersos.

La lectura de les informacions sobre la situació de la banca, -que no sols és el reflex de gestions errònies i d’actuacions encaminades a l’enriquiment d’uns pocs a costa de la immensa majoria dels ciutadans-, i la constatació de la manca de recursos per vertebrar el futur, hagi com l’inadmissible nombre de persones en atur que incrementa la precarietat instal•lada en moltes llars, va recordar-me els pronòstics del lingüista Umberto Eco, que alertava, fa uns 30 anys, que el camí que s’emprenia ens podria portar cap una nova medievalització de la societat. Certament arreu es pot constatar un creixement de les desigualtats, un increment de la distància quant a rics i pobres, l’increment de les barreres a la formació, i que la llei del més fort s’imposa en una societat governada per una elit que sovint és fruit de privilegis del passat, o es fonamenta en interessos inconfessables. Aquest darrer aspecte s’evidencia amb força en la posició dominant de les grans corporacions enfront de les empreses petites o mitjanes, que sovint es veuen arrasades, menystingudes i explotes per aquestes empreses globals.

Tot apunta que actualment, les grans corporacions globals estan assumint el rol de nous senyors feudals, actuant amb impunitat, tot incrementant el seu poder i posició. Ho fan emparats per uns marcs legals que els afavoreixen, i en entorns relacionals que els permet actuar per perpetuar la seva posició. Sols cal observar a qui consulten, escolten o contrasten les propostes els responsables del poder executiu o legislatiu. Fets que comporten que els canvis ignorin les necessitats reals de les petites i mitjanes empreses i els emprenedors, quan són precisament aquests els que generen més de la mitat del PIB, mantenen la immensa majoria dels llocs de treball del país, i aporten un important percentatge dels ingressos de l’Estat.

Les grans corporacions, des de la seva posició dominant i amb nivells de beneficis significatius, escanyen els seus proveïdors industrials. Hom té la impressió que utilitzen la crisi, i la necessitat de devaluació interna, com argument per forçar retallades de preus als productors, obligant-los a actuar amb uns preus que sols cobreixen el cost de les matèries primeres, els processos de fabricació, i l’amortització de les infraestructures. Sovint, el preu de venta imposat per les grans corporacions a les PYMES és el preu de cost. Un fet que obliga als proveïdors industrials a decidir entre finalitzar l’activitat, o renunciar als requerits beneficis, tot hipotecant la capacitat competitiva de futur al no disposar de recursos per invertir.

Al igual que els senyors feudals, les grans corporacions sense instal•lacions de producció industrials pròpies, subcontracten les que requereixen o treballen exclusivament amb proveïdors industrials. El seu creixent es fonamenta amb el treball, la capacitat d’innovació, el disseny, el talent i els recursos de les petites i mitjanes empreses, sense voluntat d’establir lligams de lleialtat i permanència amb elles. Es mouen com a depredadors en la recerca del qui els hi pot aportar més i millor amb menys preu. Els seus benèfics resideixen, en gran part, en retallar els guanys dels proveïdors i en maximitzar el preu de venda, tot minimitzant els impostos a pagar, ja sigui emprant els privilegis que la llei els hi atorga o actuant des de països on la fiscalitat es relaxa. Pautes d’actuació de “domini senyorial”, o el que és el mateix en el seu propi benefici immediat. Conseqüentment actuen en totes les esferes per crear obligacions de servitud i de dependència cap els consumidors i els proveïdors, i en aquest camí atorguen beneficis a les fidelitats, que els hi permeten estendre el seu domini des de els seus centres de decisió, tot sovint llunyans.

Les grans empreses globals són necessàries, i cal cuidar-les i fomentar el seu sorgiment, ja que són elles les que tenen la capitat de generar innovacions que possibiliten avenços enormes de progres col•lectiu. Però aquest fet no pot comportar la destrucció del teixit productiu existent ni l’empobriment social. La legislació no pot considerar exclusivament els requeriments de les grans corporacions, té que estar amatent a les necessitats dels centenars de milers de PIMES, autònoms i emprenedors que, al igual que la classe mitja, són l’autèntica columna vertebral de generació de riquesa i de sostén dels ingressos de l’Estat, conseqüentment del progrés social.

Massa temps s’ha mirat als grans i oblidat els petits, el resultat és el que avui tots patim. És hora d’ampliar la mirada i canviar les polítiques, és hora de protegir i cuidar a les empreses compromeses amb el territori, les exportacions, la innovació, i el progrés socials, i cal fer-ho, tot recordant que sols hi ha llibertat quan les persones podem traçar el seu propi camí per desenvolupar-se personal, professional i intel•lectualment.

Las cuentas de Soraya y de Montoro parecen a las del Gran Capitán.

Después de conquistar Nápoles para los Reyes Católicos, el Gran Capitán tuvo que rendirle cuentas al Rey, famoso por su enfermiza inclinación al control de gastos, lo que hizo con una lista desorbitada. Esta situación ha dado lugar a la expresión que encabeza este artículo y que se usa cuando las cuentas o explicaciones que se ofrecen son exageradas o desproporcionadas.
La Vicepresidenta del Gobierno de España, Soraya Sáenz de Santamaría, y el ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro, acaban de presentar el proyecto de reforma de la administración que supondrá, al parecer, un ahorro de 37.700 millones de euros de aquí al 2015. Pero al analizar su contenido vemos que las cuentas no son lo que parecen:
> De los 37.700 millones, 16.295 serán ahorros indirectos, para ciudadanos y empresas, no para la administración, y se darán cuando se produzca la total efectividad de las reformas, para lo que es necesario desarrollar la administración electrónica en su totalidad, lo que hasta ahora está en pañales. Y lo que no se dice es cuánto dinero hay que invertir para su implantación. Estamos, pues, ante un 43 % del ahorro que no es tal y para el que, además, no se han computado los gastos para su cálculo.
> De los 21.405 millones de ahorro directo, 12.966 se corresponden con las medidas estructurales adoptadas en materia de personal, incluyendo las realizadas el año pasado, suponiendo una reducción no sólo de funcionarios que se jubilan, que son en torno a 30.000 por año, sino también de personal laboral, que se ha reducido ya en más de 300.000. Y sin perjuicio de entrar en si todas las reducciones están justificadas o no, o a sensu contrario, si las contrataciones estuvieron justificadas o no y quién debería responder por ello, lo que es evidente es que nada de esto es gratis, ya que quien deja de percibir un salario pasa a cobrar una prestación por desempleo, cuyo importe no computa en este informe y que debería reflejarse porque el INEM también es administración, con lo que si calculamos el ahorro neto de esta medida sería muchísimo menor del anunciado.
> De los restantes 8.439 millones, 1.999 serían gracias a la reducción de entidades autonómicas y consiguiente reducción de personal, y 6.440 por las medidas de racionalización administrativa, supresión de organismos y estructuras, eliminación de duplicidades y mejora de la gestión de medios y servicios. Pero lo que se refiera a las comunidades autónomas tendrá carácter de recomendación, porque no puede obligarlas a ello, con lo que también queda en entredicho gran parte de esta previsión.
¿Entonces cómo se pretende conseguir todo ese ahorro?. Pues incluyendo en esta propuesta de reforma la de la administración local, cuyo ahorro previsto es de 7.129 millones de euros, es decir, la tercera parte del total y casi el 85 % de las medidas de clarificación de competencias, lo que a mi juicio también es un cálculo erróneo, pues España es un país de pequeños ayuntamientos, la inmensa mayoría rurales, con una repercusión en el gasto público muy por debajo de la administración central y mucho menos del conjunto de las autonómicas, y en los que, desde luego, no se dan esas duplicidades que se alegan como justificación.
Y con todo esto el Gobierno se va a presentar en Bruselas para dar cumplimiento a las exigencias europeas sobre reforma de la administración. Pero la diferencia con la época de los Reyes Católicos es que ahora las cuentas se comprueban. Y cuando a principios de 2016 se obtengan las de resultados de estas medidas veremos si estamos o no ante las “cuentas del Gran Capitán”. Y con ello nos jugaremos la credibilidad como país, lo cual es todo menos un juego.

Aparquem el gust que sentim per criticar-ho tot.

Fins que no siguem lliures: Suport a l'únic president des de la democràcia que ha plantat cara al govern espanyol, al seu soci de govern i a tots els polítics que es defineixen i donen la cara sense por. No s'hi val a trepitjar els que treballen, es mullen, s'esforcen i mantenir certa simpatia pels que ni tan sols són capaços de presentar un sol argument no demagògic. Xiulem a Mas per les retallades, i passa el Montoro per La Seu i silenci, de que anem tots plegats? Hi ha moments per tot, i ara és moment de SI/NO i prioritzar. Front comú contra l'oligarquia del BOE i el periodisme botifler. No consentir tacticismes, no hi caben en els grans moments, i en les grans decisions col·lectives. Són egoístes perquè sols pretenen el bé del partit, no el de tots. Cal generositat, cal estar d'acord en tres o quatre coses fins aconseguir l'objectiu, aquesta és la base perquè qualsevol iniciativa social tiri endavant. Recordar que el dia després, ens necessitarem tan o més que ara. Prou de tirar-nos pedres al nostre taulat. Aparquem el gust que sentim per criticar-ho tot. Sempre hi podem tornar. Ara sumem i els que no tinguin coratge, que s'agafin vacances, no passa res, però que no facin nosa, els altres tenim feina, ens hi juguem molt, si perdem, viure a Espanya serà molt pitjor del que ho és ara. Els Wert i altres és mutiplicaran amb total impunitat. Ara és l'hora, fora caretes, un bon somriure i endavant que tenim feina!

Nosaltres i un milió, si cal, de doctors en Economia ja podem anar dient veritats de la grandària del més gegantí dels planetes, que si ELS PRINCIPALS MITJANS DE COMUNICACIÓ (ràdio, televisions, diaris...) del país, de màxima audiència, com ara la vergonyosa tertúlia que avui és una orgia espanyolista, de RAC1 (Els matins) treballen tan activament com fins ara contra aquestes veritats contrastades, fabricant un discurs que va des del catalanisme poruc que es rendeix abans de intentar res i que sembla pregar a Madrid que doni una almoina per frenar el procés independentista, i l'espanyolisme més agosarat i mentider, no arribarem a port, això segur. Diem molt de polítics que han perdut la centralitat de la societat catalana, avui majoritàriament sobiranista, però el MAL que està fent la casta periodística, començant pels tertulians i els periodistes estrella, contra la realitat irrefutable de les dades i les aspiracions de la majoria del poble de Catalunya és per fer-se lloc als anals de la Història Universal. Mai cap poble que hagi aspirat tant a la llibertat ha tingut la dissort de tenir una classe periodística més covarda, venuda i entregada d'antuvi a l'enemic. Mai, en cap país i en cap moment de la Història, Només a la Catalunya dels nostres dies. O ens rebel·lem seriosament contra aquesta traïció gairebé unànime dels principals mitjans de comunicació que operen al nostre país, o no ens en sortirem. Que els principals mitjans deixin de manipular discursos i dades i de fer d'altaveus del relat espanyolista o del catalanisme covard i mesell del peix al cove, ha de ser el principal objectiu immediat i dels propers mesos o NO ENS EN SORTIREM, creieu-me.

Model organitzatiu municipal.

En un context actual de crisi econòmic-financera generalitzada i de canvis legislatius importants (Llei orgànica 2/2012, del 27 d’abril, d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, avantprojecte de llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, avantprojecte de llei de governs locals de Catalunya ...), les administracions públiques locals s’han vist forçades a encarar un procés de reflexió interna amb relació a la idoneïtat i la viabilitat de llurs estructures organitzatives i de les pràctiques administratives tradicionals, que les ha d’acabar conduint a l’adopció de noves fórmules de gestió pública que responguin a paràmetres i objectius realistes i útils, reformulant si cal la "new public management" per fer-la més àgil, ètica, transparent, eficaç i eficient. L’objectiu de la jornada no és altre que proporcionar als assistents les eines adequades per repensar el model organitzatiu local així com el disseny i la implementació de les polítiques locals en clau d’austeritat, però sense obviar que la conjuntura actual pot ser una bona oportunitat per assolir nous reptes de millora i innovació del sector públic.

La situació financera està obligant els ajuntaments a prioritzar els mitjans de què disposen i evitar qualsevol inversió que no resulti imprescindible. Aquest fet comporta, igualment, que hagin de cercar noves fonts d'ingressos econòmics i esforçar-se per reduir les despeses ordinàries. En conseqüència, esdevé d’interès conèixer algunes de les accions que poden ajudar els consistoris catalans a minorar les seves càrregues econòmiques i/o millorar la situació de la tresoreria (optimització d’ajuts europeus, compensació de crèdits ...).  al mateix temps, una oportunitat per tal que els assistents participin activament en una discussió oberta sobre la viabilitat o procedència d'aquestes mesures i d'aquelles altres que puguin estar adoptant en l’actualitat els seus consistoris.

Només a través de desaprendre males praxis i d’adoptar actituds proactives, emprenedores i una lògica de funcionament orientada a obtenir el major rendiment d’uns recursos públics escassos al servei de l’interès general podrà l’Administració local sortir reforçada d’aquesta escomesa. 

Competència al sector públic

La reforma de la funció pública que prepara la Generalitat busca controlar l'eficàcia dels funcionaris. Els salaris es faran dependre de la formació, la iniciativa i l'eficiència del treballador.

De cara a l'elaboració de la llei de la funció pública catalana, el govern va crear una comissió d'experts per a la reforma de l'administració pública, que ha elaborat un informe segons el qual a la Generalitat s'ha construït una administració “a vegades més atenta a lògiques i demandes internes que orientada als resultats i a les necessitats reals dels ciutadans”. 

La proposta de canvi que fa la comissió consisteix a limitar l'estatut de funcionari per als directius i per als llocs de treball que requereixen l'exercici d'autoritat, com ara policies, inspectors i els que atorguen llicències. Per a la resta de treballadors públics proposen que s'estableixi la contractació indefinida amb les mateixes condicions del sector privat, perquè l'empleat no pugui “abusar de la protecció que li dóna el marc legal per eludir responsabilitats”. A més, es pronuncia a favor d'externalitzar tots els serveis que es pugui.

Aquesta és la meva  visió de l'administració pública del futur :

Externalització

FLa nova administració ha de conèixer tots els drets i tràmits que ha de poder fer un ciutadà, i posar al seu abast tota la informació necessària per dur-los a terme de la manera més eficient possible. És essencial avançar en la línia del govern obert, que implica establir regles sobre transparència i accés a la informació per al ciutadà, reforçant la participació ciutadana en el procés de definició, producció i iavaluació de serveis públics.        

FEn l'àmbit de la relació amb les empreses, cal avançar cap a una estratègia inspirada pel principi de la millor regulació, que implica l'obligació que cada regulació es determini segons tres dimensions: l'impacte pressupostari i ambiental; el cost benefici de la norma per les alternatives considerades, i la garantia de no sobreposició de la nova norma amb antigues preexistents. També cal avançar en l'extensió del silenci positiu.

Limitar el funcionariat a les autoritats

FOrientar la política d'ocupació pública sota el criteri general d'“internalització de la intel·ligència i externalització del tràmit”. Els llocs de treball de plantilla s'han de reservar, amb caràcter general, a tasques qualificades de valor afegit i a les funcions necessàries per contractar, supervisar i gestionar serveis públics a través del mercat. Les feines de pur tràmit o suport logístic han de tendir a externalitzar-se.

FNo es tracta de privatitzar ni la responsabilitat de la provisió ni el seu finançament, sinó de garantir la combinació entre l'equitat i l'eficiència. “Un contracte relacional de compartiment de resultats i la reputació requerida per a la pròrroga de la seqüència contractual ha de frenar tot tipus d'oportunismes.”

Règim laboral

FQui necessita protecció contra la interferència política indeguda és el directiu públic, i no l'empleat, de manera que aquest no pugui així abusar de la protecció que li dóna el marc legal per eludir responsabilitats compartides amb l'administració i els seus directius i servir millor l'interès del ciutadà.

FEs recomana superar el disseny uniformitzador actual de l'ocupació pública, definit sota l'hegemonia de l'estatut funcionarial, i configurar les relacions d'ocupació d'una manera plural, limitant els llocs de treball reservats a persones que tinguin la condició de funcionari públic a les funcions directament connectades amb l'exercici d'autoritat administrativa. Es tractaria d'establir, com a relació d'ocupació de caràcter general per a la resta de funcions i tasques desenvolupades per empleats públics, el règim de contractació laboral.

FSuperar les inèrcies burocràtiques que perpetuen maneres de fer periclitades (oposició memorística, ascensos per antiguitat, uniformitat salarial, etcètera).

FAplicar a la promoció professional criteris basats en la possessió de competències, en l'avaluació de l'acompliment i en l'apreciació del potencial professional. Excloure a aquests efectes la consideració de l'antiguitat.

FFlexibilitzar la provisió de llocs, permetent obrir-la al reclutament extern sempre que es consideri aconsellable per garantir la captació de talent.

Qui sap on estem ? "missatges contradictoris"

Imaginin uns éssers intel·ligents que aterren a Catalunya, procedents de l'espai exterior. No saben amb prou feines res sobre el que ha succeït en els darrers anys, però coneixen els manuals a l'ús de ciència política. I reconeixen les ideologies del mapa polític català.

Del PSC s'atreveixen a concretar alguns postulats, que enfilen amb l'antiga socialdemocracia europea. D'Esquerra Republicana també podrien assenyalar alguns principis connectats amb la mesocràcia. Quan s'apropessin a ICV podrien detallar un ideari de la nova esquerra verda de finals del segle XX. Però què dirien sobre CiU?

La federació nacionalista pateix a les carns una gran indefinició i desassossec. Més enllà de les enquestes, com la que va publicar aquest divendres El Periódico, o el ball de diputats, la tendència de fons és clara: CiU perd suports, de forma constant, --de 62 escons en 2010 a 35 diputats segons l'enquesta del Periòdico-- des que el President Artur Mas va decidir avançar les eleccions autonòmiques al novembre de 2012.

Factors propis

Existeix una qüestió general que perjudica als grans partits catalans, i espanyols. I també europeus. Tot això és cert, producte d'una crisi econòmica i del propi cansament de la democràcia liberal representativa. Però a CiU hi ha factors propis.

El polítòleg Oriol Bertomeus, professor de Ciència Política a la UB, destaca que són les classes mitjanes les que han pres una decisió, i exigeixen molt més a les direccions polítiques que en els anys 90, on tot semblava molt més estable. Ara aquestes classes mitjanes volen que els seus polítics compleixin amb els seus compromisos, i han acabat distanciant-se votant a opcions més radicals.

En el cas de CiU, Bertomeus considera que "és la paràlisi del debat sobre la consulta sobre el dret a decidir el que li passaria factura". Aquest electorat, que esperava que Mas complís el promès a la campanya electoral, "s'ha cansat d'esperar i passa a optar pels autèntics, els que sí serien capaços, als seus ulls, de fer la consulta, els d'ERC".

Esquerra-dreta

Però en el camp ideològic, CiU també ha entrat en una gran indefinició. En l'eix esquerra-dreta, "la direcció de CiU ha passat de ser la ultra defensora de les retallades i de l'equilibri pressupostari, a apostar per una transició des d'una posició neoliberal a no se sap què", apunta Bertomeus.

Perquè aquest ser intel·ligent de l'espai exterior, ¿podria afirmar si CiU és de centre-dreta o d'esquerra, o liberal social o ecologista? Ni els propis dirigents de la federació saben respondre avui a aquesta pregunta.

Electors desubicats

Jordi Sauret, director de l'Institut Feedback, encarregat de sondejos i estudis electorals, entra de ple en el comportament electoral de la federació nacionalista. "El problema de bona part de l'electorat de CiU és que està desmobilitzat, i no opta per cap opció política, però ho està perquè està desorientat, perquè el canvi cap a posicions sobiranistes ha estat molt ràpid, i se sent totalment desubicado".

És a dir, en els sondejos s'estan pronunciant ciutadans molt mobilitzats, i els que més ho estan són els de Esquerra Republicana, que viuen pendents de la possible convocatòria d'una consulta sobiranista.

¿Ruptura de CiU?

Sauret, no obstant això, assenyala una qüestió. Aquest canvi ha estat veloç, i s'ha produït en el si d'una federació de dos partits. "A CDC hi ha hagut una aposta pel soberanisme, equivocada o no, i si Unió no està d'acord, semblaria lògic que els dos partits arribin a algun tipus d'acord per a una ruptura", assegura. En cas contrari, els electors de CiU reben "missatges contradictoris".

El problema per al timoner d'aquest projecte, encara conjunt, Artur Mas, és que, a partir d'ara, "faci el que faci", serà en perjudici de CiU.

Perdre o perdre

Aquest "faci el que faci", és una frase compartida per Bertomeus i Sauret. "Si Mas segueix endavant amb el seu projecte, amb la idea de convocar la consulta, alimenta a Esquerra Republicana, però si fa marxa enrere, també alimenta a ERC", sosté Bertomeus.

Sauret fa un pas més enllà. Mas "ha introduït el llenguatge d'ERC, però en benefici d'Esquerra".

La situació per CiU i PSC és greu. Potser que ja no recuperin l'espai central, que van dominar durant dècades. Els socialistes han començat a assumir-ho.

També ho assumeix la direcció de la federació nacionalista?

Sauret conclou: "Tota la política catalana gira al voltant de la posició que ha marcat Esquerra: consulta, i rebuig a les retallades". I si governa algun dia? "Això és una altra cosa, als que volen votar ERC això no els importa", sentència Bertomeus.

CDC creu que s'ha de cohesionar el "discurs intern"

La direcció de Convergència Democràtica ho té clar i considera que el desgast que pateix CiU, com ha demostrat l'últim sondeig publicat per El Periódico, es deu a la falta d'un discurs intern "cohesionat", sense fissures.

Si CiU perd suports electorals, per tant, és perquè no s'ofereix una imatge sòlida que realment la federació defensa el dret a decidir i un projecte independentista per a Catalunya. I el factor que distorsiona, que impedeix aquesta cohesió, és Josep Antoni Duran Lleida, el líder d'Unió.

El secretari d'organització de CDC, Josep Rull, ha afirmat a ACN que CiU "ha de cohesionar més el seu discurs intern", en al·lusió al projecte sobiranista. "És evident, ho veu tothom", ha afegit.

Segons Rull, els matisos que aporta Unió Democràtica "són bons", però no al preu que "alterin la substància de les coses".

Crítiques a Duran a les xarxes socials

El fet és que la interpretació de Rull és la que impera a les xarxes socials, monopolitzades, en gran mesura, per líders d'opinió netament sobiranistes. Duran és objecte d'àcides crítiques des del moment en el qual es va difondre l'enquesta d'El Periódico, que deixava CiU, per primera vegada, per darrere d'Esquerra Republicana, amb uns 35 diputats, pels 50 que té ara.

Convergència s'aferra als fets, i als documents aprovats en el si de la federació nacionalista per presentar-se a les eleccions del passat 25N. I al programa electoral, CiU, conjuntament, va defensar una consulta sobiranista, sota el principi del dret a decidir.

El compromís d'Unió

Rull també ha citat les resolucions aprovades en el Parlament, i els organismes que s'han engegat, com el Consell Assessor per a la Transició Nacional o la tramitació de la Llei de Consultes.

Respecte a les pròpies resolucions d'Unió, Rull ha anat més enllà, en recordar que el partit de Duran Lleida va aprovar al seu últim congrés una ponència política que fixava com a objectiu la creació d'un nou estat dins d'Europa.
Per tant, segons Rull, "el compromís de CDC i de CiU amb la consulta és clar i evident".