Existe diferencia entre opinión y argumento ??

Existe diferencia entre opinión y argumento, y entre las actividades de opinar y argumentar. Opinar, es simplemente declarar la postura propia. Para opinar, no es necesario fundamentar lógica y empíricamente la opinión. Uno puede discernir entre opiniones con respeto y decoro hacia opiniones distintas pues no son fundamentaciones sino opiniones basadas en sensaciones o impresiones. Sin embargo, argumentar es algo distinto. Un argumento es una serie de afirmaciones contrastadas, investigadas con significado definido e intersubjetivo. Si las ponemos en orden, la última de dichas afirmaciones se llama conclusión o argumento. Un argumento es correcto si y solo si dada la veracidad de las afirmaciones anteriores (denominadas premisas) se implica necesariamente la veracidad de la conclusión. Un argumento solo puede ser falseado si se demuestra que una de las premisas en las que se basa es incorrecta, ya sea a través de hechos o fundamentos y afecta de forma directa, falseando dicho argumento.

Para los argumentos es necesario que las tesis estén basadas en pruebas materiales, datos o en argumentos basados en la fundamentación teórica. Una fundamentación se basa en fundamentos que representan la construcción lógica y racional a través de principios abstractos extraídos de la realidad.

“La razón, que es la esfera de la idea, es la verdad revelada en si misma, donde el concepto tiene su realización absolutamente adecuada, y es libre en tanto que conoce su mundo objetivo en su subjetividad y está en aquél.”

Que hay detrás del C's

C’s es un partido nacido en un contexto de degeneración de la democracia en su sentido más populista, la oclocracia. Lo que le ha permitido nacer precisamente es el mismo contexto apoyándose en tres herramientas que ofrece el sistema oclocrático: el oportunismo, la apelación a los sentimientos y el desvío de la atención.

El oportunismo lo que permite a C’s es la utilización de la degeneración del contexto como virtud del partido. Un partido que no respalda su virtud en sus acciones ni en su programa ideológico (normalmente carecen de él y no se suelen clasificar como partidos de derechas o de izquierdas, como hace UPyD, cogen lo que les conviene) sino en que el resto están peor. El mecanismo se lleva a la máxima perfección cuando se incorporan todos estos elementos en el programa electoral (que no ideológico) pareciendo así atractivo para el público, pues es lo que la gente demanda, pero ¡qué fácil es incorporarlo en un Partido que no ha ostentado el poder nunca!

Un ejemplo de oportunismo de C’s se encuentra claramente en por ejemplo la oposición del partido en hacer recortes, en aumentar impuestos y en incumplir el objetivo de déficit. Nunca han propuesto un programa que permita un presupuesto coherente que se pueda cumplir con un buen equilibrio entre ingresos y gastos. Pero oponerse a la subida de impuestos que proponen otros vende, oponerse a los recortes de otros vende y oponerse a ser insumiso ante las obligaciones del Estado vende a un electorado muy concreto.

La apelación a los sentimientos es un argumento falaz muy utilizado por C’s a lo que el PP también se ha sumado por el contexto que otorga el debate soberanista. La apelación a los sentimientos se ha utilizado a través de dos sentimientos: por un lado el miedo y por otro la identidad personal. Por el lado del miedo se ha utilizado para generar una visión futura catastrófica para lo que supondría la independencia de Catalunya, totalmente irreal y basada en supuestos improbables e irreales con el único objetivo de generar miedo e inseguridad. Por el lado de la identidad personal se ha utilizado el sentimiento a la pertenencia de España y a la lengua materna para manipular a las personas y dividir a la sociedad de verdad. La situación es clara, si dentro de España (digamos en la era democrática) ningún independentista ha sido obligado a sentirse español, ¿por qué entonces en la futura Catalunya independiente se va a tener que obligar a mucha gente a sentirse de una manera diferente a como se siente y a utilizar otra lengua que no es su lengua materna? Es absurdo, se ha utilizado los sentimientos más profundos de la gente para captar votos, cuando el proceso independentista no implica la renuncia a utilizar el castellano ni a dejar de sentirse español si así uno se siente. Pero eso, que aparte de ser cruel y despiadado, da votos.

El desvío de la atención es otro recurso utilizado por C’s. Se utiliza cuando no se quiere hablar sobre un determinado tema para que no exista un debate y no exista la posibilidad de que posicione la ciudadanía en contra de sus preceptos. El debate soberanista en Catalunya es el que ha dado más miedo a C’s, y a parte de utilizar la apelación a los sentimientos para deformarlo, ha utilizado el desvío de la atención de forma constante: El “existen otros problemas más importantes para la gente” es un ejemplo, pues en la política hablar sobre un tema concreta no implica dejar de hablar de otro, pero se utiliza de forma interesada, no porque quiere que se hable de lo que importa a la gente sino porque no quiere que se hable de ese tema concreto. El sacar la corrupción en Catalunya para tapar el debate soberanista es otro desvío de atención, ya que son debates completamente separados que se han mezclado de forma interesada. C’s ha utilizado la corrupción para tapar su nacionalismo español y terceros intereses.

Los líderes de los partidos oclocráticos (que no democráticos) requieren solo un requisito para poder aprovecharse de lo que la oclocracia les ofrece: oratoria. Y ahí lo tenemos, al líder de C’s, Albert Rivera, uno que ha salido precisamente de esa escuela. Los patinazos son peligrosos para estos partidos, pues están en constante peligro de que se les pueda caer la careta, ya que solo interpretan un papel interesado, y por eso requieren de una buena técnica de la oratoria.

C’s es realmente un partido ultranacionalista español, cuyo sentido de sumisión a la patria y al dogma de la indivisibilidad de la misma se hace latente cada día en sus declaraciones. Su objetivo es el mismo que el de un partido colonial: españolizar Catalunya y que España la asimile como una provincia más, folclórica pero una provincia más. Si os fijáis C’s es un partido que no se presenta en España y presenta en el Parlament cosas que dependen directamente del Congreso, ¿por qué hacen eso? Porque su objetivo primero no es regenerar España, es dar la imagen que así se pretende y por eso cosas que dependen del Congreso de los Diputados las proponen solo en Catalunya. Por otro lado, sólo se presentan en Catalunya por su visión colonial, no les interesa transformar España, les interesa que España asimile Catalunya y por eso su objetivo no es español (por eso no se presentaron desde buen principio en España), su objetivo es catalán (por eso se presentaron primero en Catalunya) que es la españolización de Catalunya.

C’s lejos de ser un partido que trae viento fresco, es un partido que lo que realmente trae es un conservadurismo convencionalista de carácter autoritario y nacionalista español que se esconde bajo el disfraz que le permite el sistema oclocrático y el juego de la oratoria. 

El part de un Nou Estat-

El part d'una criatura és quelcom especialment bonic i emocionant però també és dolorós i impressionant. En tot aquest procés cap a la independència l'Assemblea Nacional Catalana n'està essent la millor llevadora. Ella transmet seny, capteniment, naturalitat i sap ajustar adequadament a les contraccions la força i la respiració. La sang impressiona i fins i tot fa que el polític més ben pintat pugui arribar a dir que el país s'ens està desfent a les mans. I què més? Com podem construir un nou estat i que sigui igual de corrupte? Els catalans estem unint esforços en construir un nou estat en el millor dels moments. Gairebé podriem dir que és la sol.lució indispensable a la crisi, a l'espoli, a la corrupció, a la degradació política i democràtica, a la manca de valors, al greuge històric, cultural i lingüístic... Vaja, que amb aquesta transició necessària que ja ha començat, hem de ser conscients que estem matant més d'un ocell d'un tret. És el moment de la política de veritat, la que implica a tots els ciutadants i no només als "polítics professionals". Tot això que està sortint a la llum pública i que fa tanta tristesa, tant per ser pressumptament veritat com també malintencionada, no ens ha d'impressionar com aquell que es desmaia amb la sang. Ans al contrari, és la sang d'un part que ja comença i això ens ha d'ajudar a animar-nos a empènyer adequadament, al moment precís, per ser efectius, i no fer que aquest pas pel canal del part s'ens faci llarg i massa dolorós. Catalans, és ara quan hem d'apretar i anem pensant quin model d'estat volem i anem pensant en la propera constitució catalana com aquell qui prepara emocionat, ple d'il.lusió i d'amor, el nou bressol pel nou estat que entre tots farem néixer. Creieu-me. No en dubteu.

Gestió pùblica en temps de crisi.

El desenvolupament de la societat del benestar va comportar l’augment de la diversitat i complexitat dels serveis gestionats, accelerant el pas de la gestió directe dels serveis sota el criteri d’eficàcia, a la gestió empresarial, sota els criteris d’eficàcia, eficiència i economia. És el que coneixem com la introducció del management o el gerencialisme a la gestió pública, que va prendre forma a la dècada dels 90 i no ha parat de créixer.
A les administracions locals aquests canvis, s’han produït de manera gradual i principalment en els municipis mitjans i grans. Ara bé, l’etapa expansiva, de finals dels 90 i de començaments del segle actual, i la tendència incrementalista dels pressupostos públics, han privat que la direcció pública professional es generalitzi.
Per contra, la crisi econòmica actual ha marcat els límits màxims de la societat del benestar i està obligant a les administracions locals, que encara no els hagin fet, a fer els deures a marxes forçades. L’emergència de la crisi, es va començar a fer sentir en els pressupostos públics locals, ja a l’any 2008, encara que en molts casos no ha tingut reflex pressupostari, fins els exercicis 2011 i 2012. Les causes no són altres que el descens dels ingressos vinculats al sector de la construcció, acompanyat posteriorment del descens de la participació en els impostos de l’Estat, la davallada de les subvencions corrents i el tancament dels mercats de capital fruit del col·lapse del sector financer. Tot això, s’ha amanit amb l’elevat nombre de competències impròpies sense el corresponent finançament, fet que en alguns casos pot arribar a representar el 30% de la despesa corrent. Els resultats de la crisi pels ajuntaments són l’augment del dèficit públic, la manca de liquiditat i la generalització de la morositat.
La crisi, malgrat tot, és una gran oportunitat per racionalitzar l’administració pública local, ens calen reformes estructurals (sistema de finançament, llei de bases de règim local i de funció pública) i l’adopció de nous models de gestió que contribueixin a la racionalització la despesa. Les primeres no depenen de nosaltres i per tant, no ens podem creuar de braços esperant-les, cal actuar i fer-ho amb una certa celeritat. Molts ja ho han fet, altres ho estant fent i alguns encara estan a les beceroles.
Per tant, és aquí on vull estendrem una mica més, per analitzar el conjunt de mesures que s’estan portant a terme o que es poden dur a terme per part de les administracions locals, per sortir de la crisi reforçats i alhora contribuir a generalitzar el nou model de gestió pública, un model que separa, cada cop més, la funció política de la funció directiva i que comporta d’una banda, el màxim rigor i  coherència en la gestió, i de l’altra lideratge polític davant dels canvis que cal adoptar, màxima transparència en l’actuació pública, rendiment de comptes i un fort treball de conscienciació col•lectiva davant la migradesa dels recursos públics i la crisi de valors de la societat actual.
Els nous pressupostos públics ens demanen estabilitat i sostenibilitat pressupostària, la qual cosa vol dir que, a més de tenir un diagnòstic clar de la situació i un marc pressupostari que hem de complir en els propers exercicis, ja no es pot continuar finançant les despeses estructurals amb els ingressos conjunturals, es diguin com es diguin. Per tant, a partir d’ara cal una gran disciplina fiscal i austeritat, perquè moltes persones han vist reduït molt significativament el seu nivell de vida i en els pressupostos públics no hi poden haver alegries pressupostàries.
En general, podem acotar quatre àmbits d’actuació: control de la despesa, despeses de personal, reestructuració de serveis (que inclouria la gestió patrimonial) i cultura de l’austeritat. Més enllà del marge d’actuació que tenim en els dos primers, voldria centrar-me en els dos darrers.
Pel que a la reestructuració de serveis ens calen estendre les anàlisis cost/benefici a totes les polítiques públiques, tant d’inversió com de prestació de serveis, així en aquest darrer cas cal saber on és el punt d’equilibri de cadascun dels serveis que oferim, això ens obligarà a revisar el nostre catàleg de serveis, les taxes i altres polítiques de copagament.
Cal aprofundir en les economies escales dels serveis públics, evitar-ne les duplicitats i afavorir-ne la compartició de serveis a través de la fusió d’organismes autònoms i/o empreses municipals i la cooperació interadministrativa (mancomunació serveis). En aquest sentit, els consells comarcals han fet camí en la gestió de residus i els serveis socials… però cal anar més enllà: policies locals, agències de desenvolupament econòmic, equipaments esportius…
Si el crèdit ha de dirigir-se més al sector privat que al públic, amb l’objectiu de dèficit cero per a l’administració local, cal explotar les fórmules de col·laboració públic-privat, tant en els serveis obligatoris com en els derivats de les competències impròpies. La participació privada que s’ha circumscrit a la gestió de l’aigua, el cementiri, els centres esportius, la zona blava i els aparcaments soterrats; es pot estendre a d’altres sectors on poden aparèixer nous actors privats com pot ser el cas de les escoles de música i les escoles bressol on la racionalitat econòmica s’ha deixat, en molts casos, de banda.
Les diferents modalitats de gestió indirecta poden continuar articulant la via de la col•laboració públic-privat, i també, en el cas de la contractació pública, el contracte mixt de subministrament i serveis, que ha permès el sorgiment del model d’empreses de serveis energètics, per a la gestió de l’enllumenat públic i la gestió energètica dels equipaments municipals, que és un model que ja disposa de força recorregut fora de les nostres contrades. Els contractes de demanda agregada (subministrament energètic) o el diàleg competitiu (en l’àmbit dels serveis tecnològics i de telecomunicacions) també són exemples a tenir en compte.
En definitiva, hem de continuar repensant els serveis públics locals, des d’una perspectiva d’optimització dels recursos econòmics, mantenint els estàndards de qualitat i servei assolits. Per tant, ordre, rigor i control són valors bàsics per a desenvolupar una cultura d’austeritat que impregni tota la gestió econòmica municipal. Cal formar les persones a dins i informar a fora, la creació d’un grup de gestió de l’austeritat que revisi i analitzi tots els serveis i equipaments buscant possibilitats d’estalvi, pot ser una manera de fer i un exemple de canvi de funcions en el personal de l’administració local. Així, la seva actuació s’ha d’acompanyar de la pedagogia de l’austeritat, la ciutadania ha de conèixer el cost real dels serveis i com es financen. La comunicació institucional ha de vendre austeritat pels quatre sentits, i aquí l’impuls dels canals digitals i la generalització de l’administració electrònica han d’ajudar a ser més transparents i a convertir la governança local en un valor, perquè avui més que mai, el bon govern és un valor i una raó de ser.

Presumpció d,innocència.

Sobre la presuncio d'innocència.

La presunció d'innocència és una figura fonamental en una democràcia però no ens equiviquem: es una figura judicial. Quan un jutje IMPUTA a algu vol dir que ell te sospites fonamentades per creure que ha comèrs algun delicte, per tant jo, que no estic dins el procès judicial, puc suposar perfectament que aquella persona es CULPABLE. I això es el que suposd en tot el tema dels sobres del PP. Tots son CULPABLES, perque jo no estic dins el procès judicial. Son ells que m'han de demostrar la seva inocència. Aixó ho obvia el Rajoy en el seu exculpatori d'avui. No ha dit més que obvietats i dewmostrar que dins la declaracio de renda si hi poses coses negres es que ets tonto.

No tots son iguals.

Gairebé cada cop que mires el twitter, els diaris, o els informatius n’hi ha un de nou. Els casos de corrupció surten com bolets en temporada alta. En aquest cas, bolets que contenen molt de verí.
No pretenc negar que la corrupció és una realitat ni tampoc vull defensar als corruptes, que n’hi ha. Tant sols pretenc defensar als milers de càrrecs públics que cada dia donen el millor d’ells mateixos pels seu convilatants i els seus compatriotes. Aquelles persones que dediquen una bona part del seu temps (sovint sense rebre cap compensació més enllà del plaer de ser útils per la gent) perquè nosaltres poguem utilitzar uns serveis públics, tinguem uns drets, uns deures i unes obligacions per millorar les nostres vides.
Tot això crec que és una evidència. Crec fermament que és un pensament majoritari i extens a la nostra societat. S’ha de combatre la corrupció i defensar la bona gestió i el compromís dels servidors públics que recullen un mandant democràtic sorgit d’unes eleccions on el poble parla.
Ara que el tema està més al centre de l’actualitat política sorgeixen moltes propostes per part dels partits polítics. Aquestes son paraules que molt sovint es quedaran en això: paraules. Sona una mica estrany que dirigents de partits que estan força esquitxats proposin arrancar noves mesures contra la corrupció. Sona estrany perquè ho han dit molts cops i segueixen sortint bolets a casa seva.Tant, que en el moment en que més es parla de corrupció, no es veu l’Oficina Antifrau enlloc.
De fet, l’Oficina Antifrau no és la millor solució per evitar la corrupció (de la mateixa manera que la policia no és la millor solució per evitar els robatoris). El que crec que cal és que tots els partits polítics passin a l’acció. I com crec que s’ha d’avançar? Jo faig dues propostes:
-Una llei de transparència i accés a la informació pública. Gairebé tots els països europeus en tenen una, una llei que apropa la ciutadania a la política institucional.
-Un canvi en el codi penal que tipifiqui la corrupció com a delicte.
Per altra banda, no només calen accions a nivell de país. Cal que els propis partits polítics també facin canvis interns per assegurar una actuació responsable i els mecanismes interns per evitar cap ombra de dubte en l’exercici de la política.
Tot i això, la millor manera per evitar la corrupció és evitar els corruptes, cosa que és molt i molt difícil. De totes maneres, crec que canviant models educatius, donant molta més importància a certs valors com el treball en equip, la responsabilitat cooperativa, la importància de l’entorn i altres, podríem evitar que algun futur corrupte deixi de ser-ho.
Per respecte a tots els servidors públics i totes les servidores públiques que han dedicat gran part del seu temps al bé comú, siguin del partit que siguin, no penso dir mai allò de “tots els polítics son iguals”. Sabem que no és així i amb aquestes paraules ens fem un flac favor.

‘En qualsevol país democràtic-

Davant de les informacions publicades avui que impliquen membres del PP i del govern espanyol, començant pel president Mariano Rajoy, en un cas de corrupció, el president d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, ha afirmat que ’en qualsevol país democràtic, davant d’un cas d’aquest tipus, el govern dimitiria en bloc i hi hauria eleccions anticipades’. ’Si això no passa, l’Estat espanyol esdevindrà una excepcció al món occidental’, ha afegit.
El president d’ERC ha assegurat sentir una ’profunda repugnància’davant d’aquests tipus de qüestions i ha recordat que ’Esquerra Republicana no té cap càrrec o excàrrec imputat o condemnat per casos de corrupció en l’exercici de la seva funció pública, mentre que hi ha partits amb centenars de condemnats i imputats a les seves files’. ’No tots som iguals i alguns som francament diferents’, ha reblat. Junqueras també ha alertat que aquests casos de corrupció ’generen una profunda i legítima desconfiança en la ciutadania i espanten possibles inversors’.
Oriol Junqueras ha recordat les nombroses iniciatives parlamentàries d’ERC per combatre la corrupció i ha afegit que’Esquerra té un currículum impolut pel que fa a l’esforç contra la corrupció’. Junqueras s’ha mostrat partidari de reforçar tots els mecanismes contra la corrupció: ’dotar la judicatura de més recursos i potenciar l’Oficina Antifrau i la Sindicatura de Comptes’.

Font: Nota de premsa ERC.