El procés pel dret a decidir.

Dimecres passat el Parlament de Catalunya va aprovar una la Declaració de Sobirania que reconeix el poblede Catalunya com a subjecte polític i el seu dret a decidir la relació que vol establir amb Espanya.

El dret a decidir és l’únic camí per resoldre el conflicte amb l’Estat i és una bona notícia que el Parlamentengegui el procés, però caldrà ser molt curosos amb el procés. En primer lloc, cal garantir que ningú nos’apropiï del dret a decidir, és un procediment que ha de ser del conjunt de la ciutadania de Catalunya i no delGovern ni de cap partit polític. Cal no lligar l’ecercici del dret a decidir amb cap resultat concret, cal nocondicionar el resultat lligant una possible consulta a un resultat concret, perquè és imprescindible que totesles veus i totes les sensibilitats del país participin del procés. És necessari, doncs, sumar més actors al procésmés enllà d’altres grups parlamentaris, que la societat civil en sigui protagonista, que sindicats, plataformes, organitzacions i associacions formin part dels espais de decisió i assessorament del Parlament de Catalunya.

I, per sobre de tot, cal garantir la cohesió social i cal lligar el procés del dret a decidir a un procés més ampli apartir del qual replantegem el model de societat: laboral, econòmic, ambiental, democràtic, etc. Cal que posemsobre la taula les condicions de vida de la gent de Catalunya, així com el replantejament del sistema políticactual, ja que no podem fer aquest procés, per exemple, acceptant i normalitzant la pobresa que hi ha aCatalunya ni tampoc amb impunitat per als responsables de casos de corrupció que veiem massa sovint a totl’Estat.

Manda Webs!!!!!!!

Llegia fa uns dies a El País que un expresidiari portugués havia aconseguit fer-se passar durant mesos per un economista expert de la ONU, un perfecte tertulià que es va fer famós a base de conferències i entrevistes en mitjans de comunicació. “El prestigiós setmanari Expresso publicava el 15 de desembre una llarga entrevista amb el fals consultor de la ONU a doble pàgina, acompanyat d’una gran fotografia on apareixia seriós, enfundat en un elegant abric fosc i mirant a l’horitzó, amb una carpeta de papers sota el braç que, segurament, contenia un informe econòmic copiat d’internet”, –deia l’article de El País, titulat El tertuliano perfecto era falso.

Artur Baptista da Silva, que havia estat condemnat diverses vegades per falsificar documents i xecs, parlava bé i deia el que el seu públic volia sentir. Va enganyar tothom, i no és d’estranyar. Com no ha de poder passar-se per economista expert de la ONU si tenim polítics que, com Mariano Rajoy, el primer que diuen quan es parla de diners cobrats en negre dins de sobres és un irònic “Sí, hombre”. Ni Belén Esteban a Sálvame Deluxe s’hauria explicat millor que ell.

També María Dolores de Cospedal va deixar anar a la SER una d’aquelles perles que passarà a la posteritat i que tots els filòsofs de Twitter tuitejaran com qui cita a Benjamin Franklin: “Si es verdad, será verdad, y si no lo es, pues no será verdad”. Pell de gallina.

Estem tan acostumats a la mediocritat, que quan algú despunta i ens diu que si ens aixequem ben d’hora serem imparables, som capaços de no anar-nos a dormir. La mediocritat és la norma, i ho tenim tan integrat que ja ni ens sorprenem quan sentim els polítics o escoltem tertulians com Tomás Roncero, que fa un parell de dies va tuitejar una altra frase digna de picar-se en pedra: “Viva España joder. Toma Merkel. Cojones y españolía. Somos los mejores, bueno y qué. Orgulloso de ser español”.

Amb una mica de seny, ni Tomás Roncero ni María Dolores de Cospedal mai no seran els nostres ídols, i a aquells per qui sí ho siguin, només ens queda desitjar-los dues coses: sort i españolía. Que se la quedin tota.

Generació perduda?

Sempre es parla que el futur d’un país és la joventut que va pujant. És molt diferent la generació que ara té entre 50 i 60 anys que no pas l’actual. Des de fa uns anys, arribar a fer una carrera universitària sembla un precepte imprescindible per qualsevol jove. Abans no era així i pocs hi podien arribar. Potser d’uns 20 anys cap aquí s’ha produït una universalització de la universitat. Mai més ben dit. Qui més qui menys hi pot arribar o és el desig dels seus pares.
Malauradament tot i els esforços que hem realitzat molts dels joves, vivim en una societat en la qual un títol universitari val menys que abans. Us explicaré una anècdota. Acabat de llicenciar, em vaig posar a buscar feina del que vingués. Vaig anar a una empresa amb el meu currículum on hi posava que era llicenciat. La titulació em pensava que seria un fet decisiu per aconseguir feina, però sabeu què em van dir? No t’agafem perquè ets llicenciat, busquem gent menys qualificada.
Des d’aquell dia em vaig començar a preguntar per què m’havia esforçat tan per arribar a la universitat? El meu esforç de què havia servit? Per sort, tinc feina, no del que vaig estudiar però en tinc. Però ara és quan comencen a arribar una sèrie d’interrogants. I la generació que puja ara, què farà? Només cal mirar les dades de l’atur entre els més joves per començar a donar voltes.
Després de les últimes dades ens trobem que més del 50% dels joves està sense treballar. Aquesta dada és prou reveladora. Però a més cal fer una altra reflexió, quin sou tenen els joves que per sort tenen feina? Arriben als mil euros o ni això? Aquest és el futur que hem d’anar preparant?
Reflexionant ràpid sobre el tema veureu que: tenim la generació més ben preparada des de fa molts anys però aquests joves no poden treballar perquè no hi ha feina o bé perquè no els hi donen oportunitats. Encara més, els pocs que treballen tenen uns sous que fan riure. Hi ha futur per davant?
Vist tot aquest drama, què han de fer els joves? Molts opten per marxar a provar sort en un altre país. D’altres esperaran la seva oportunitat aquí i per la resta veurem com una generació s’ha perdut pel camí. Per sort, el govern central ha començat a moure fitxa (davant la galeria).
En els propers dies s’aprovarà un paquet de mesures perquè els joves puguin tenir la seva feina. Si fa un temps tot passava per ser emprenedor, ara passarà per ser autònom (no ho dic de manera despectiva). Els joves (nois) de menys de 30 anys i noies fins a 35 anys pagaran com a molt 50€ per fer-se autònom. Aquesta ajuda només serà per 6 mesos.
Aquesta és la recepta per no perdre una generació. Si ets jove, fes-te autònom i emprenedor, gràcies a això tots tindrem un millor futur. Em fa l’efecte que no tot passa per fer mesures com aquesta. Està bé, però no tothom ha de ser emprenedor. Per ser-ho, cal tenir idees i portar-ho a la sang. Emprenedor no ho pot ser qualsevol, però pel que sembla aquesta és l’aposta del govern central. A partir d’ara tots els joves hauran de ser emprenedors.
No sé si passarà com quan era petit i em deien “tu arriba a la universitat i ja veuràs com tindràs feina”. Ara aquesta frase la substituirà el govern per “tu fes-te autònom i emprenedor que ja veuràs com tindràs feina”. Malauradament, si no es prenen mesures per incentivar el consum de ben poc servirà tenir tants emprenedors. Veurem què passarà d’aquí un any, a veure si l’atur juvenil arriba al 60% o baixa del 50%. El que tinc clar és que s’està perdent una generació i ningú fa res per evitar-ho.

Defensar la Independència de Catalunya.

Defensar la independència de Catalunya. Inclou defensar que tingui totes les institucions i polítiques d'Estat i això inclou defensa. No penseu que Catalunya ara no té ni exèrcit ni política de seguretat, en té un l'espanyol, al què mantenim religiosament. La defensa és un servei més dels que presten els estats. Tot Estar democràtic ha d'estar en condicions de garantir.

1 - protecció de la vida i la integritat dels seus súbdits.

2 - la seva independència,

3 - l'inviolabilitat de les seves fronteres,

4 - El seu sistema polític i les seves institucions de Govern.

Aquesta és la funció de les Forces Armades. No hi ha cap pais que no s'en preocupi d'això. Inclús els països que no en tenen exèrcit son els massa petits per mantenir-lo. Pretendre que una República catalana independent no tingui forces armades és una ingenuïtat nomès atribuïble a ignorància o a manca de capacitat de raonament. Creure que es pot entrar a l'OTAN sense FFAA és ignorància del que és aquesta organització, que és una aliança militar on els membres han d'aportar els SEUS exèrcits per a la defensa comuna. no existeix un "exèrcit DE l'OTAN". Posar-se sota la protecció de tercers és ingenu i ridícul. Posaríeu la Catalunya independent sota la protecció d'Espanya perquè aquesta ens cobri els serveis de defensa què ens al preu desorbitat a què aquesta ho fa actualment? No passa de ser un acudit; perquè no es pot ser tant ignorant per a dir-ho seriosament. Pensar que ens defensaria un altre pais, pagant-li les despeses, no s'aguanta per enlloc. El cost seria el mateix o superior que tenir un exèrcit propi. Sense obtenir els avantatges derivats a nivell industrial i de R+D+I. I Res ens garantiria el compliment de l'acord en cas de conflicte i res ens permet suposar que l'amic o aliat d'avui no sigui un enemic demà. Cal pensar i llegir Història. Una Catalunya independent ha de tenir les seves propies Forces Armades, com qualsevol pais normal. Ja n'hi ha prou de tanta ingenuitat, de tan voler ser diferents proposant xorrades. Suposant, és clar, que en el fons no hagi el propòsit de tenir una Catalunya desarmada, inerme, que no es pugui defensar. Un model com el suïs s'assemblaria al sistema militar català que va existir entre l'Edat Mitjana i el decret de Nova Planta. Els "pseudoarguments" dels que s'oposen a un exèrcit català no s'aguanten per enlloc.

La economia productiva catalana es quelcom afotunat.

Segons es desprèn de les declaracions de Monago, l’economia productiva catalana és quelcom afortunat com un guany en la loteria. L’esforç, la tenacitat, la iniciativa empresarial i l’esperit productiu deuen ser, segons qui defensa aquest punt de vista, factors negligibles. Malauradament, haig de manifestar el meu desacord amb aquest punt de vista. No obstant, mentre és cert que la deessa fortuna castiga les províncies de Càceres i Badajoz amb una taxa d’atur combinada del 34.06%, la bondadosa sort solidària canalitzada pel Govern Rajoy permetrà incrementar la cobertura del Plan de Fomento Agrario (encara conegut com a PER) tot reduint el nombre el nombre de jornals (‘peonadas’) mínim per accedir al subsidi, de 35 a 20. De ben segur, tal ventura serà àmpliament debatuda en els bars de l’Extremadura rural.

Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Guillermo Fernández Vara i José Antonio Monago, tres il•lustres presidents extremenys, han aconseguit crear un relat històric peculiar: d’una banda, han denunciat un presumpte abandonament d’Extremadura en matèria pressupostària per part del Govern central mentre, al mateix temps, han estat testimonis d’excepció del creixement exponencial del nombre d’empleats públics a la seva comunitat. A tall d’exemple, Catalunya té un 12.9% de sous públics, el nivell més baix de l’Estat espanyol, mentre Extremadura en té un 40.5%, el nivell més elevat. Segurament, l’anunci per part de la Ministra Pastor de construir 333 nous quilòmetres d’autovies a Extremadura devia agreujar aquesta percebuda situació inequitativa. Certament, no tots els ciutadans administrats per l’Estat espanyol són iguals.

Hores d’ara potser es pregunten quina és la tesi d’aquest article i, per no desviar-me massa del seu tema central, els volia parlar del principi “Non bis in idem”, utilitzat en dret penal per impedir condemnar dues vegades per la mateixa malifeta. Segons el relat històric d’alguns polítics meridionals, Catalunya gaudí d’una inversió privilegiada i fou industrialitzada gràcies al Franquisme. Malauradament per a aquests creadors d’opinió, Catalunya ja era plenament industrialitzada el 1936 i les dades del BBVA sobre creació de stock de capital públic provincialitzat (1955-2000) desmentiren el mite sobre infraestructures. Malgrat aquests fets, tant Extremadura com Andalusia han reclamat amb insistència l’anivellament interterritorial en els pressupostos de l’Estat espanyol per esmenar aquesta percebuda discriminació. Sorprenentment, la incapacitat de les elits socio-econòmiques extremenyes i andaluses per invertir i demostrar iniciativa empresarial no han estat mai debatudes en profunditat per aquests mateixos teòrics de la discriminació.

En cas que donéssim validesa a la teoria que defensa un clar favoritisme del Generalíssim envers Catalunya –malgrat la seva inversemblança– aquesta suposada malifeta hauria justificat les ingents transferències fiscals dels darrers trenta anys de Catalunya cap a Extremadura, uns fons que han sobrepassat amb escreix el propòsit original de garantir nivells semblants de prestacions ofertes pel sector públic arreu de l’Estat. No obstant, tant Andalusia com Extremadura han exigit –i plenament aconseguit en el cas andalús amb més de 1.200 milions d’Euros– rebre una indemnització addicional, coneguda com a “deute històric”. Així doncs, la molt discutible argumentació política provinent d’Extremadura i Andalusia –reflectida, per exemple, com a disposició addicional en l’Estatut d’Autonomia extremeny de 2011– ha generat dos remeis redundants. Dues indemnitzacions per una mateixa –i molt discutible– malifeta.

Tal com explicà Francesc de Carreras, la Disposició addicional 3a. de l’Estatut de Catalunya de 2006 fou buidada de contingut pel Tribunal Constitucional (TC) espanyol ja que, segons de Carreras: “És evident que una llei territorial com l’Estatut no pot determinar una matèria d’exclusiva competència estatal com és l’elaboració i aprovació dels seus propis pressupostos, és a dir, les seves partides d’ingressos i despeses.” La pregunta que emergeix és doncs: si Catalunya no pot exigir –i no rebrà– els 1.689 milions d’Euros per infraestructures pendents segons la disposició addicional 3a., com s’entén que Extremadura hagi rebut un avenç de 20 milions d’Euros i 20 milions més en els PGE de 2013 a compte del fictici i eteri “deute històric”, també inclòs en una disposició addicional de l’Estatut extremeny de 2011? La resposta és fàcil: cal que Extremadura sigui protegida políticament per l’Estat pel fet de disposar d’un govern del PP mentre que Catalunya ha de ser ofegada per la seva desafecció al Règim. De ben segur que de Carreras i Ciudadanos deuen estar indignats.

El espanyolisme s'ha posat nerviós.

Per altra banda, si la declaració no és vinculant, per què l’espanyolisme s’ha posat tan nerviós i l’ha qualificat de “declaració d’independència”? Els nervis són mals consellers i acostumen a revelar just allò que el nerviós pretén amagar. I, en aquest sentit, va ser molt gratificant –i divertit– veure que la màxima autoritat espanyola que feia unes declaracions oficials sobre la qüestió era, ves per on, el ministre d’Afers Exteriors. Déu n’hi do quin lapsus! Tot un reconeixement implícit de la nació catalana.

Però hi ha altres imatges i discursos que quedaran per sempre més en la història, imatges esperpèntiques com la del PP abandonant la cambra després d’haver votat en contra d’un principi bàsic dels Drets Humans, com és el dret de decidir, i discursos també contraris a aquest principi, per part de Ciudadanos i del PSOE de Catalunya. En el decurs del debat, tot Catalunya va poder veure l’abraçada ideològica que es van fer aquests tres partits en qualitat de “cancerberos” de la “unidad de España”. El discurs de Pere Navarro, per exemple, va provocar vergonya aliena, ja que ser nacionalista espanyol no hauria d’estar renyit amb el sentit del ridícul. Però sembla que sí. Va arribar a dir que la declaració és un error històric, que “es carrega el dret de decidir” (!), que és “impossible” que Catalunya sigui independent a la Unió Europea, que l’única sobirania resideix en el poble espanyol –és a dir, que els catalans, començant per ell, no som ningú–, i que divideix i trenca la societat catalana. En definitiva, els mateixos arguments d’Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. Exactament els mateixos. De fet, tots tres es podien haver posat d’acord i fer un únic discurs. N’hi hauria hagut prou que haguessin fusionat el quart d’hora de què disposaven i no ens haurien avorrit tant.

Pel que fa als cinc diputats socialistes que no van votar per poder mostrar el seu desacord amb el partit, cal dir que hom n’esperava més coratge que la simple inhibició. Allà no s’estava votant si les butaques havien de ser vermelles o blaves, sinó la condició de subjecte polític del poble de Catalunya amb dret a decidir lliurement el seu destí. Ells, però, no deien ni que sí ni que no, sinó tot al contrari. Arribats aquí, no es pot negar que si el que perseguien era protagonisme mediàtic el van aconseguir. Però sembla obvi que quan es debaten temes tan transcendents com aquest i un diputat pren la decisió de votar d’acord amb la seva consciència i no pas seguint el toc de xiulet –discutiblement democràtic– del seu partit, ha d’anar fins al final i assumir-ne les conseqüències. En altres paraules, quan un partit obliga un diputat a votar en contra dels seus principis en temes que impliquen una actitud de vida –com ara votar en contra del dret a decidir o a favor de la pena de mort–, el que ha de fer aquest diputat, independentment del cost que tingui la seva decisió, és ser fidel a si mateix. Posar-se les mans a la butxaca mentre tot el Parlament està votant no és només una incongruència, també és una trista manera de fer-se veure a costa dels companys de partit tot defugint l’obligació moral de pronunciar-se. Catalunya, per sort, ja va demostrar que pot avançar sense ells.

Eludir la realitat.

Evidència. Alguna cosa no s’està fent bé. Espanya ha viscut durant molts anys, sobretot durant l’era Aznar, pensant que el país gaudia d’una salut econòmica envejable arreu. Encoratjats per uns missatges positius, alguns trucs de la publicitat, i l’eufòria general molts van decidir estirar més el braç que la màniga. Un divendres qualsevol Espanya vivia entre les millors economies del món. El dilluns següent ens despertàvem amb la pitjor crisi financera en molt de temps.
Quan la societat és incapaç d’explicar-se una conseqüència es que algú no ha fet els deures. I aquí, més enllà de les variables polítiques, de les corrupteles i dels sempre famèlics agents financers, hi ha un culpable clar. El periodisme ha perdut la seva funció essencial, explicar als ciutadans la realitat. Més preocupats per agitar les masses i arronsar-se al poder, els grans massa media han fracassat en la seva vocació de servei ciutadà.
El darrer exemple n’és la mobilització de la caverna mediàtica espanyola. Madrid sembla, a dia d’avui, no voler creure que una majoria catalana vol decidir el seu futur. Al carrer, ningú s’explica aquest gir aparentment tant brusc. Però tot fet sempre és conseqüència d’una sèrie d’actes.  El defallit Estatut d’Autonomia, les sentències del Tribunal Constitucional, l’espoli fiscal, les desqualificacions, el centralisme i recentment la por, els insults i les amenaces n’expliquen el procés. I ara qui serà el valent que els hi explicarà que l’enemic el tenen a casa,  i que no som precisament els catalans?