Valoració de les eleccions.

1) Abans que res manifestar el meu suport, sense fisures, al president Mas, que amb coratge i audàcia, i en una situació molt adversa ha estat capaç d'arribar molt lluny. Gràcies, president, ens heu il·lusionat molt i podeu comptar amb tot el meu suport.
2) Cal que tinguem present que els partits de la terra compten amb una pèssima cultura política i amb una mediocritat de dirigents més que notable. La capacitat de maniobra de les nostres formacions sovint es miop i immediatista. Això és òbviament un problema que explica com han anat les coses i els successius errors comesos: la manca d'unitat independentista, la pèssima campanya de CiU, etc. Tanmateix, això ja no té solució, però és obvi que si el volt independentista s'hagués concentrat únicament en una o dues coalicions ara no estaríem com estem...
3) El resultat és una derrota. Els mitjans de Madrid estan contents, atès que pensen que han vençut, han abatut Mas, i si estan contents, això no pot ser massa bo. Per tant la paradoxa és que, tot i guanyar globalment, la nostra principal carta de lideratge, el president Mas, ha quedat seriosament tocada. I un procés d'aquesta mena difícilment es pot encarar sense un lideratge clar.
4) Òbviament la situació es presenta dicíficil, sigui quin sigui el govern a Catalunya, Madrid tancarà les aixetes i procedirà a la total asfixia econòmica i política. A partir d'ara entrem una situació contrarellotge, en el sentit que cada minut que passa podem ser més pobres i més febles... CiU ha d'entendre que el pitjor que podria fer en aquesta situació fora retrocedir o donar llargues. Fins ara hem mantingut la inicitiva i hem de continuar controlant la pilota.
5) A la meva manera de veure l'única sortida és la més audaç. Una sortida endavant. Govern de coalició CiU-ERC, i si pot ser amb el suport crític ICV (aquesta gent s'ha de definir d'una vegada). Aquest govern, contra rellotge ha d'organitzar el referèndum d'immediat i retornar la pilota a camp contrari. El temps va en contra... Com s'ha vist el govern central té clar que això és un joc de suma zero i està disposat a aplicar tots els recursos a l'abast per acabar la partida quan abans millor. La resposta ha de ser paral·lela.
6) ERC ha de demostrar si té tremp o no... De ben segur que amb una majoria de CiU haguessin aceptat recuperar cadires... però ara... poden tenir la temptació de no arriscar-se i deixar que CiU s'enfonsi. Però han d'entendre que no hi ha marge. Ara ERC s'ha de mullar, donar suport a CiU sense fisures en base al referèndum i gestionar el dia a dia... sense ambiguitats... Cas contrari l'ensulsiada catalana tornarà a ser antològica...
7) La societat civil hem de continuar prement l'accelerador sense parar i sense defallir en la batalla cívica i cultural. El paper de l'ANC és fonamental. La batalla ideològica contra la por i el joc brut dels neo-feixistes ha de ser implacable i sostinguda.
8) Aprofito per palesar el profunda desilusió que m'inspira el PSC. No tinc paraules per expressar la meva por per la traïdoria que aquesta gent han manifestat contra aquesta terra.
9) Palesar també que la manca de radicalitat democràtica ha permès el creixement de Ciudadanos (el nou lerrouxisme). Deixar l'espai radical a Ciudadanos és un error gravíssim dels buròcrates d'ERC. Era a ERC a qui li corresponia denunciar la corrupció, exigir l'eliminació dels consells comarcals, l'eliminació del Senat, la limitació dels càrrecs a dues legislatures... l'eliminació de la Casa reial... Era a ERC a qui li corresponia liderar la regeneració democràtica des d'una perspectiva radical... Un dèficit que ha donat oxigen a Ciudadanos ...
10) Denunciar que aquestes eleccions han implicat joc brut per part dels neo-feixistes, contra el candidat, amb vergonyoses polítiques de la por del PP, amb la potenciació de l'enfrontament civil per part del PSC i amb les tupinades contra els votacions dels residents a l'exterior. Tot això se'ls ha de tornar i que els peti a la cara...

Liberalisme ecnómic.

'única "llibertat" de la que parla el liberalisme econòmic, i que tant li agrada a la dreta, és la llibertat de la guineu al galliner, com va dir bé al seu temps Rosa Luxemburg, o el que és el mateix, la llibertat del peix gros de menjar-se el petit. Per això el liberalisme econòmic, i la seva versió actual globalitzadora, agrada tant als rics, els banquers i grans empresaris i les èlits globalitzadores de Davos. Tots ells es declaren avui liberals i demanen el mateix: nul-la intromissió ni control democràtic sobre l'economia perque els poders econòmics pugui fer i desfer a la seva manera. I és que quan els poders públics renuncien a regular, ja se'n carreguen de fer-ho les grans corporacions.Això és el neoliberalisme i la globalitza    

Va d'Einsteins (antidretans, pero). L'Einstein ens diu que els unics paisos que li agraden son els PURS, els que han estat INTOCATS per tota la merda que representa la civilitzaciol occidental. Esta clar, doncs, que els DOS UNICS PAISOS del mon que li agraden son CUBA i COREA del NORD. I haig d'afegir que em sembla estrany que, podent com pot, no s'en hi hagi anat a viure. Tanmateix, com que no som tontets, el 26-N podrem veure comptats els vots dels que pensen com ell, i aleshores ens farem creus de pensar si en serem d'idiotes els que haurem votat qualsevol de les altres opcions que, per tal d'arreglar Catalunya, es proposen sortir d'ecspanya per tal de poder quedar-nos amb els nostres diners i confegir un Estat propi que ens permeti pagar, a tots els Einsteins que calgui, les pensions i els aturs que els permetin la lleura necessaria per a seguir combatent la seva particular "lluita de classes"....des de les pagines dels diaris! (perque es que, a fora, a vegades hi fa fred)                                                                                                L'Èinstein troba que el sistema comunista 'ofegava excessivament les llibertats'. Entenc doncs que, al seu parer, les llibertats cal ofegar-les però.L'enfonsament del comunisme soviètic potser haura estat una sort per la gent que vivia sota aquell sistema totalitari però ha estat una immensa desgràcia per a les classes populars de la resta del món. Almenys aquell sistema, si bé no era una alternativa al ofegar excessivament les llibertats, tenia la virtut d'actuar com a mur de contenció contra els excessos del capitalisme. Trencat aquest mur, assistim avui al triomf del capitalisme globalitzador en la seva versió més desvergonyida i depredadora. No se si avui als territoris de l'antiga URSS viuen pitjor o millor que fa 25 anys. El que si se segur és que a la resta del món estem avui pitjor que fa 25 anys. El món actual no és pas millor en cap aspecte del que hi havia fa 25 anys.

Això d''ultraconservador' és com allò de 'la dreta extrema', filiprim. Els nostres progres són les esquerres més carques, dogmàtiques, antiquades, fanàtiques, sectàries, insolvents, antidemocràtiques i impresentables d'Occident però es pensen que tot ho arreglen mantenint en el temps unes hiperlegitimacions que van mamar durant l'efímer antifranquisme progre, aquell manicomi. I com és que han mantingut les hiperlegitimacions i la vigència d'unes receptes que ja només a Corea del Nord no serien vistes com les pallassades que són? Doncs associant sempre els seus adversaris a aquell franquisme vers el qual van 'formar-se' políticament. Per què et penses, que li diuen 'salvador de la pàtria' al mer nacionalista català? Per què et penses tu, que li deien 'règim' al mandat pujolista? I és també així, com dóna la casualitat que sempre s'enfronten a ultres, a extremistes. Figura, doncs, que els no homologables, els dòbermans, els 'fatxes' -sí, encara fan servir aquest llenguatge-, són els seus adversaris i ells resulta que són la centralitat. Així s'explica, que TV3 et doni la notícia de la inauguració d'una carretera i el periodista que la cobreix trobi la cosa més normal del món que el missatge s'hagi de centrar en les pegues que li posa al traçat alguna menjadora ecologeta perquè un parell de passeres de bestiar estan obturades. Quan siguem sobirans serà el moment de parlar de dretes o esquerres. Però déu-me'n-guard que ho continuem fent en els termes actuals. Per anar bé hauríem de fer-ho com ho fan les democràcies. No com ho feia l'antifranquisme progre enquistat en la nostra vida política perquè Espanya va donar-li ales a falta d'altre recurs per oposar-se al redreçament nacional que intentava Jordi Pujol.

Si Catalunya vol ser independent, voldrà ser-ho per arribar millor a les necessitats dels catalans i catalanes, per donar-los millors serveis, sanitaris, escolars, i de tota mena possible, per quina altra cosa hauriem de voler ser la nostra pròpia administraciò ?. Endavant la bona gent, la que ajuda i es dona pels necessitats, sense pretendre ser superiors, ni posseïdors de la veritat.

La gravetat d'aquesta crisi.

Els qui no coneixen la gravetat d'aquesta crisi i es pensen que és una crisi passatgera més que ja passarà deu ser que no han sentit a parlar gaire del peak oil o pic del petroli. Precissament , fa un parell de dies un expert en parlava al programa del canal 33 que dirigeix Jaume Barberà. Els polítics actuals no acostumem a fer-ho per no espantar la ciutadania i alterar el panorama. El capitalisme ha entrat en una fase de decadència irreversible i de declivi permanent de la que ja no en sortirà. De fet, és propi de tots els sistemes econòmics, i també és llei de vida, que tots ells passin per una fase de neixement, expansió, declivi i mort, i el sistema en el que vivim ja comença a fer-se vell i ha entrat en la seva fase de declivi (llegeixin el que diu al respecte el sr Santiago Niño Becerra). També és una realitat inquestionable, demostrada per la pròpia història, que tots els sistemes que es basen en un creixement o expansió permanent, i el capitalisme és un d'ells, estan destinats tard o d'hora a col-lapsar-se (llegeixin el que diu Joseph Tainter al "col-lapse de les societats històriques"). Anem cap a un escenari de no creixement o de fins i tot de decreixement permanent en el que al capitalisme no li serà possible sobreviure, perque sense créixer i expandir-se el sistemas ocioeconòmic en el que vivim no pot sobreviure, i també és una llei de la física que no és possible créixer indefinidament en un món que no és infinit. Amb l'arribada del peak oil o els efectes del canvi climàtic estem arribant a uns límits no franquejables. Aquesta crisi haurà possat fi al miratge creat per la globalització i la caiguda del mur de Berlin sobre que és possible créixer indefinidament i que el sistema capitalisme duraria eternament al nostre món. Fals. Res és etern. Tampoc o va ser l'Imperi Romà, el feudalisme o altres sistemes que semblaven eterns i inmutables. Ningú sap quin serà el sistema que vindrà després de l'etapa de descomposició i declivi del capitalisme, etapa en la que ja hem entrat i que, com tota etapa de declivi de civilització, durarà dècades. Però els ciutadans tenim el deure de movilitzar-nos perque el món que vingui demà sigui encara pitjor que el món d'avui i que els poders econòmics que avui dominen el món i que volen desesperadament conservar l'actual sistema i els seus privilegis (encara que sigui a costa de destruïr països com Grècia i les classes populars) ens portin cap a una mena de barbarie neofeudal dominada per les grans corporacions multinacionals.

Ara venen a mobilitzar-se els intel.lectuals espanyols.¿On està el seu sentit democràtic?¿On està el seu sentit de justicia?¿Troben normal que siguem els burros dels cops dels mitjans espanyols?¿Creuen que tenim que aguantar mentre ells ens fan boicots als nostres productes i a tot el que representem?¿Que podem esperar de un país educat en menysprear i ignorar tot el que es cultura catalana?¿Quin camí podem recórrer amb un Estat en el qual els seus intel.lectuals,que es considera la gent més progressista,veuen normal no tenir dret a decidir lliurament?Pel que es veu no tenim rés amb comú amb aquesta gent i quan més lluny del seu mestratge,millor.
Intel·lectuals espanyols firmen contra Mas.

Segons aquests intelectuals la història ha mort: Arriba ESP! Res ha passat en aquests 35 anys que expligui el perquè molts catalans estem farts de l'estat ESP som perversos per naturals i no som independentistes per amor a la nostra nació ni per un desig de benestar i democràcia ho som per fastidiar-los a ells que estan per sobre del bé i del mal. De fet ho està l'estat ESP al que justifiquen negant fins i tot la història i la hemeroteca! A partir d'ara ESP any 0 si els catalans ens portem bé i els escoltem amb atenció poder ens oferirant el federalisme mentre ells continuarant posant-nos pals a les rodes via veto a EU o amenaces d'estat cafre con fa 40 anys posaven tanks (ara també però menys!). Com sempre l'etern oferiment de l'estat ESP "podria ser peor" on lo peor sempre és l'estat ESP. De fet la estratègia del maltractador!

Jo soc dels que pensa que potser no ens convé formar part de la UE. Passar de dependre de Madrid a fer-ho de Brusseles? Crec que ens convé tenir la nostra indepèndencia económica, exterior, defensa, etc. Un cop assolida l'independencia hi haurá molta feina per fer; definir la constitució catalana i estructurar l'estat d'acord amb les noves lleis. Tot aixó en mitg d'una crisi económica, (per que la crisi va per llarg); es una crisi estructural i no conjuntural. Per tot aixo, crec que ara no es moment de pensar Europa sí o Europa no. Es moment de dir INDEPENDENCIA JA i endavant amb totes les consequencies.

Catalunya , no és d'Espanya.

Després de l’èxit sonat de la convocatòria de la manifestació a favor de la independència de Catalunya de l’11 de setembre de 2012, se senten nombroses veus a favor de la convocatòria d’un referèndum per decidir democràticament el destí de Catalunya. I em pregunto: per què cal un referèndum? Des de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya sempre hem defensat que, malgrat la visió de la història del nostre país que espanyols i francesos ens han volgut imposar, Catalunya –la part que pertany a l’estat espanyol- no és Espanya, ÉS D’ESPANYA, fruit d’una conquesta militar. No va ser una adhesió o una unió voluntària de la qual ara ens en penedim. Un país ocupat com ho van ser, posem per cas França, Bèlgica, Holanda, Noruega 0 Polònia des de 1939-1940 com a conseqüència de la invasió per part dels exèrcits alemanys. Després de la derrota dels nazis, l’any 1945, tots aquests estats van recuperar automàticament la seva sobirania. A ningú se li va acudir proposar un referèndum per legitimar la nova situació. Si Catalunya és un país que va perdre la seva sobirania per la força de les armes i va ser ocupat militarment des del 1714, hauria de tenir la mateixa consideració que els països ocupats pels alemanys durant la segona guerra mundial. L’annexió de Catalunya va ser conseqüència d’una agressió militar i va anar seguida d’un tracte de país conquerit amb execucions, tortures, exili, presó i espolis de tota mena que, amb petits intervals, s’ha perllongat la major part d’aquests tres-cents anys. L’oblit de la nostra història explica l’acceptació acrítica d’un procediment independentista que implica la legitimació de les raons dels ocupants segons les quals Catalunya és una part indestriable d’Espanya de la qual forma part per pròpia voluntat i des de temps immemorials. Els catalans, per tant, de cap manera hauríem de sentir-nos obligats a sustentar el nostre dret mitjançant una consulta popular. Simplement, caldria una proclamació del nostre parlament, consensuada amb les potències europees i mundials, que restituís, automàticament, la sobirania perduda fa 300 anys. A part de ser un acte d’absoluta justícia històrica, aquesta via ens estalviaria un desagradable procés previ a la consulta, atiat per l’estat espanyol amb tots els seus recursos, ple de paranys, d’amenaces i de mentides, que tindria com a objectiu sembrar la por i la divisió entre la població catalana.

Verguenza ajena.

Vergüenza ajena. Esta es la sensación que produce el manifiesto de intelectuales y profesionales de socialdemócratas de centroizquierda -con alguna incrustación neoliberal- que ha publicado hoy El País. ¿Ahora se acuerdan de Cataluña? ¿Ahora advierten que es necesario “un mejor encaje institucional para Cataluña, una f

inanciación más justa y una federalización del Estado de las autonomías” en lugar de “un nacionalismo catalán exacerbado”? ¡Qué sagaz visión de la historia! ¡Cuánta sensiblidad! Y para ello invocan los tótems de la Transición y la Constitución de 1978, ambas firmemente tuteladas por el franquismo. O un Estatuto que las instituciones españoles se encargaron de reducir a una humillante caricatura.
Llegan tarde, como siempre, muy tarde. Y se equivocan de plano si piensan que esto, como decía esta mañana el titular de la edición digital de este diario, es una “oleada soberanista de Mas”. Mas se subió a la ola el 11 de septiembre y trata de surfearla como puede. Es el pueblo de Cataluña, el millón y medio de personas que desbordamos las calles de Barcelona el 11 S, quien está delante. ¡Qué pena que ni siquiera eso sean capaces de ver!
Parece mentira que no haya intelectuales en España que tengan el valor democrático de reconocer -sin más-, el derecho a decidir.
Como decía Agustín García Calvo: “Libre te quiero, pero no mía”. No es su caso.
Adéu Espanya!