El deute públic, un negoci per la banca. La falsa independència del BCE

El volum de deute contret per l’Estat espanyol és senzillament inassumible, i la seva única finalitat és política: tensar la corda i aprofitar la situació de crisi per posar fi a drets comuns i obtenir beneficis per la privatització dels serveis públics, com ha demostrat el cas flagrant de la sanitat a Catalunya. Aquest deute públic és, doncs, il·legítim en origen, ja que no és un deute que hagi contret ni que hagi beneficiat de cap manera la ciutadania. Quan el BCE manté i engreixa aquesta xarxa d’enriquiment privat, està atemptant contra els interessos de la ciutadania i servint uns interessos particulars. A més a més, ho fa plenament a consciència. Així doncs, cal abolir aquest deute i els seus interessos.
La proposta de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute “No devem! No paguem!” és dur a terme una auditoria ciutadana del deute estatal, així com d’aquells deutes privats amb possibilitat d’esdevenir públics, per poder analitzar la seva possible il·legitimitat i aconseguir, en última instància, el no pagament dels deutes il·legítims. És necessari que des de la ciutadania desemmascarem les mentides que s’amaguen rere l’austeritat, les retallades, les reformes neoliberals i les privatitzacions que ens imposen, amb el BCE com a òrgan executor –i màscara– dels interessos bancaris privats.
“Ni el BCE, ni els bancs centrals nacionals, ni cap membre dels seus òrgans rectors demanaran ni acceptaran instruccions procedents de les institucions o organismes comunitaris, de cap govern d’un Estat membre ni de cap altre organisme”. Segons els Estatuts del Sistema Europeu de Bancs Centrals, aquests han de ser independents dels poders polítics, tot i que tant les governadores dels bancs centrals estatals com la presidenta del BCE s’escullen a partir de propostes dels governs. Però, i la independència dels poders econòmics?
Malgrat que, des dels inicis, el BCE va rebre fortes pressions de la banca alemanya i de banqueres de la resta d’Europa, ha estat durant el mandat de Mario Draghi que s’han fet més evidents els interessos que defensa la institució. El pas de Draghi per Goldman Sachs no és cap secret, ni que va ser el vicepresident de l’entitat per a Europa durant el període en què la banca d’inversió va ajudar Grècia a manipular la seva comptabilitat nacional (2002-2006). Anteriorment, havia estat director executiu del Banc Mundial (1985-1990), i de 1991 a 2001 va ser director general del Tresor italià i president del Comitè de Privatitzacions del país. Tan bon punt va assumir la presidència del BCE, el novembre de 2011, Draghi va proposar el pla d’ajuda a la banca privada.
La trajectòria professional de Trichet ha estat menys escandalosa, sempre vinculada a Le Siècle, un grup format pels personatges més poderosos de França. Sobre Le Siècle s’ha escrit molt poc, probablement perquè la major part de les propietàries dels mitjans de comunicació pertanyen al grup. Segons el politòleg Emmanuel Ratier, una de les úniques persones que ha estudiat en profunditat a Le Siècle, el club representa “la superclasse nascuda de la mundialització (http://www.voltairenet.org/Emmanuel-Ratier-Le-Siecle-es-la).